som de la terra. curem-la

http://asteerix.wordpress.com/2010/08/10/enllacats/

- EL MOVIMENT ZEITGEIST -
OBSERVACIONS I RESPOSTES
Guia d’Orientació per l’Activista

www.thezeitgeistmovement.com www.thevenusproject.com
PREFACI
El Moviment Zeitgeist és el braç activista del Projecte Venus, que és l’obra que ha realitzat al llarg de la seva vida el dissenyador industrial i enginyer social, Jacque Fresco. Jacque actualment viu a Venus, Florida,treballant de prop amb la seva col·laboradora, Roxanne Meadows. En primer lloc, cal deixar clar que el senyor Fresco és el primer a dir que les perspectives i els desenvolupaments no són totalment seus, estan basats únicament en l’evolució i la investigació científica que ha perseverat des de l’alba de l’antiguitat. En poques paraules, El Projecte Venus i El Moviment Zeitgeist representen ‘La aplicació del Mètode Científic a l’àmbit social.‘
A través de l’aplicació humana de la Ciència i la Tecnologia al disseny social i presa de decisions, tenim el recurs per transformar el nostre sistema trivial, premeditadament escàs, i corrupte en alguna cosa extremadament més organitzada, equilibrada, humana, sostenible i productiva. Per fer-ho hem d’entendre qui som, on som, què tenim, què volem, i com podem aconseguir els nostres objectius. Donat l’estat actual de les coses, del qual en parlarem a la primera part d’aquest llibre, el lector hauria de trobar que no solament necessitem moure’ns en un altre direcció, hi estem obligats.El sistema econòmic actual s’està descavalcant a un ritme que s’accelera, amb la perspectiva de que a escala mundial l’atur arribi a nivells mai vistos. Simultàniament, estem jugant al límit de ”no retorn” quant a la destrucció del planeta.

Principio del formulario
Els nostres mètodes actuals de conducta social han demostrat no tenir la capacitat de resoldre els problemes de destrucció mediambiental, conflicte humà, pobresa, corrupció i qualsevol altre assumpte que redueixi les opcions de sostenibilitat humana col·lectiva al nostre planeta. És moment de créixer com a espècie i examinar realment quins són els veritables problemes i quines són les solucions, per incòmodes, poc tradicionals i rares que puguin semblar.
Aquest treball presentarà en primer lloc, els problemes econòmics als que ens enfrontem, reconeixent les arrels, conseqüències i inevitabilitat, i les solucions que es presentaran es derivaran d’una avaluació de què és de fet rellevant a la vida i la societat. A més, es proporcionarà informació de com cada un de nosaltres pot ajudar en aquest repte, presentant mètodes de comunicació i activisme que tant de bo accelerin el procés de transformació.
És molt important que aquells qui comencin aquesta feina, s’aturin un moment i pensin en les finestres de perspectiva en la que han estat adoctrinats. Tenint en compte la immensa diversitat de valors i ideologies humanes, i amb la identificació que creix cada cop més amb associacions cap a una particular línia de pensament, tradició o noció de la realitat, pot ser difícil i fins i tot dolorós per una persona, revisar o allunyar-se de les seves creences més íntimes que han considerat certes durant llargs períodes de temps. Aquesta “ego”associació, aparellada amb l’estat perpetu de “coneixement limitat”que cadascú de nosaltres té, serà l’escull més gran al que ens enfrontem llegint la informació que es presenta. És el moment de superar les nostres lleialtats i filiacions més enllà dels confins del mercat, tradicions, i nacions -estat per entendre l’espècie humana com un tot, juntament amb un medi ambient planetari que l’acull. És temps que veiem la Terra com un invisible ens orgànic, un ésser viu format d’incontables formes de vida, tot com una simple comunitat.
Si hem après quelcom de la natura, és que només hi ha una cosa que és constant, el canvi. No hi ha res com la Utopia. Així, per a ser productius com a espècie, necessitem ser experts en “canviar les nostres ments”sobre totes les coses. Si esculls apropar-te a aquest material amb la intenció conscient de ser ample de mires i objectiu, creiem que les idees expressades aquí canviaran la teva visió del món, et canviaran a tu, i al futur de la família humana en un sentit més productiu, humà i efectiu.
Part 1: Economia Monetària
Capítol 1: Mecanismes i Conseqüències
- La Necessitat de Consum Cíclic
- L’Abundància de l’Escassetat
- La Prioritat del Profit
- La Distorsió dels Valors
- Manipulació Fiscal
Capítol 2: La Fallida Final
- Més enllà de la Irresponsabilitat
- L’Últim Recurs
Part 2: Què és rellevant
Capítol 3: Llei Natural
- El Mètode Científic
- Equilibri Dinàmic
Capítol 4: El Recurs per Evolució Social
- Fites
- Mètode
- Eines
- Procés
Part 3: Una Economia Basada en els Recursos
Capítol 5: Cibernació Social
- El Projecte Venus
- Industria i Treball
- Govern
Capítol 6: Ciutat que pensen
- Ciutat Circular
- Transport
- Estil de Vida
Part 4: Superant la Mitologia
Capítol 7: Natura o Nutrició
- Conducta Humana
- El Sistema Legal
Capítol 8: Espiritualitat Funcional
- L’Ideal Religiós
- Parlar és Barat
Part: 5 Passem a l’acció

Capítol 9: El Moviment
- Llimant les Diferències
- Equips Interdisciplinaris



- Part 1: Economia monetària -
Capítol 1
Mecanismes i conseqüències

Definim els nostres termes
El terme “Economia” generalment es defineix com”la ciència social que estudia la producció, distribució i consum dels béns i serveis”(1)
Al començament del segle XXI, la mecànica virtual que preval en totes les economies del món és alguna forma de “Sistema Monetari”. Un Sistema monetari utilitza un medi d’intercanvi intermediari, conegut com “diners”, així com per a facilitar l’ocupació, producció, distribució i consum dels béns i serveis. La utilització d’aquest mitjà d’intercanvi monetari en tant que base del sistema econòmic és el que anomenem “Economia Monetària”.
Mentre que virtualment cap nació del planeta utilitza res mes que la Teoria de l”Economia Monetària en les operacions dels país, certes variacions són presents. Aquestes variacions s’han de fer segons el grau de control que exerceix el govern del país, que en una escala, de més a menys regulació, típicament comença amb el Comunisme♦(màxim control de l’estat), seguit del Socialisme (control parcial de l’estat), i acaba en el Capitalisme (de molt poc a gens control de l’estat).
El sistema social que preval a l’actualitat al món és el Capitalisme, que sovint s’empara sota el paraigües del “Lliure Mercat”, que es defineix com: “un sistema econòmic on els sistemes de producció estan en mans de persones privades, per a obtenir profit, i on inversions, distribució, augment, producció i preus de béns i serveis són predominantment determinades a través de les operacions del ‘lliure mercat’(2)”
Un “mercat lliure”és essencialment orientació comercial sense regular on “els preus de béns i serveis són acordats exclusivament per venedors i compradors, per això, les forces de mercat d’oferta i demanda determinen els preus i assignen subministraments disponibles, sense intervenció governamental”.(3)
El concepte de “Mercat Lliure” té moltes interpretacions i escoles de pensament. Un exemple dels més extrems, un corrent ideològic encara actiu és l’”Escola Australiana”, que justifica la noció del “laisser-faire”, que bàsicament vol dir que el govern no intervé gens en temes econòmics. Des d’aquesta perspectiva, el “benestar” i altres programes socials públics serien considerats inapropiats.♠
Ara, a banda de la terminologia general, un molt rellevant atribut de l”Economia Monetària” és la !”Teoria de Valor”. El nivell de “valor” d’un producte o servei ve donat essencialment per






1 wordnet.princeton.edu/perl/webwn
♦Aquí el Comunisme s’entén en la seva forma tradicional, no en la seva forma idealitzada que defensa la no existència de diners
2 en.wikipedia.org/wiki/Capitalism
3 en.wikipedia.org/wiki/Free_market
♠L'evolució, l'aplicació i la interpretació d'Economia es compon de grans masses de material amb un debat interminable. En aquest manual no ens interessa presentar un tractat sobre el conjunt de l'economia. De fet, una base parcial d'aquest manual és mostrar com, a través de les aplicacions de la tecnologia i l'eliminació de l'escassetat, el 99% de totes les teories econòmiques s'han convertit en obsoletes pràctiques irrellevants.
dos factors♣:
1) L’ “escassetat” (disponibilitat) dels materials usats.
2) La quantitat de feina humana necessària per a produir un producte/servei.
Per exemple:
Imagina la quantitat de temps i esforç que requeria crear una simple camisa abans de l’arribada de l’electricitat i la tecnologia industrial. El procés, a grans trets seria: preparar la terra -- plantar la llavor de cotó -- passant per alt el període de creixement -- recollir el cotó -- netejar-lo -- convertir-lo en fil -- teixir -- tallar i cosir la camisa.
Amb aquest escenari, tenint en compte només el treball humà, el valor de la camisa hauria de ser alt, i el seu preu basat en la feina que representa fer-la. El valor de la matèria primera (la llavor del cotó) és insignificant ja que la tenim de l’anterior collita, pel que el seu valor d’escassetat és molt baix. Així doncs, el valor real de la camisa surt de la feina realitzada.
Ara, hipotèticament parlant, que passaria si el procés de producció no requerís en absolut treball humà, mentre la llavor de cotó/aigua/llum solar/terra mantenien la seva natural abundància? Quin seria el valor de la camisa? Òbviament no tindria cap valor.
Al començar el segle XXI, màquines industrials han pres el paper de plantar i recol·lectar productes agrícoles permetent a un/a sol/a granger/a conrear més de 400 hectàrees. L’arribada de maquinària tèxtil, com la màquina de netejar el cotó, ha reduït l’esforç humà, mentre que amb la moderna computerització industrial, estem veient una constant gravitació de la propera automatització de les Indústries Agrícoles i de les Tèxtils, entre moltes altres. La qüestió és que la posició del “Valor Econòmic”, com una noció econòmica aparentment estàtica, està sent superada per la seva influència tecnològica (increment fàcil de la producció/abundància de material) que teòricament podria eliminar completament el terme “valor”.
Quan la feina humana és reduïda/desplaçada per la tecnologia i l’automatització, el “valor” assumit, que es igualar “feina” i “preu”, cau respectivament. El “valor” es basaria en la creació/manteniment de la maquinària, assumint el rol dels treballadors, conseqüentment, quan més eficients, més duradores i sostenibles són les màquines, més baixa el “valor” de la producció.
La constatació és que el patró de l’automatització mecànica, acompanyada d’innovacions modernes que estan buscant substitucions pels recursos “escassos”, ens pot portar cap a una posició on cap bé o servei requeriria un “valor” o preu etiquetat. Això simplement no tindria sap sentit teòric. Per la majoria, és una cosa molt difícil de considerar, degut al que estem acostumats a experimentar en la nostra vida diària. Malgrat la teva opinió el fet és que el patró de la millora tecnològica constant acompanyada de maquinària automatitzada teòricament pot crear un entorn econòmic on l’abundància de materials i medis de producció són tan elevats i eficients, que la majoria d’humans tindrien una petita necessitat de “comprar” alguna cosa, abandonant el “treballar per viure”, en el sentit tradicional. Per ser més precisos, si les maquines a poc a poc desplacen una gran minoria de la gent, augmentant l’atur, les repercussions serien sistèmiques, i tot el sistema econòmic es faria més i més inestable i inoperable. Aquest tema serà desenvolupat més tard en els capítols 2 i 5.
Deixem de banda aquest punt. Anem a examinar alguns mecanismes empírics que l’Economia Monetària, especialment en el context del Capitalisme, requereix per a mantenir la integritat


♣També hi ha formes encara més subjectives de valor que són demogràficament específiques, on certes "marques" creen preus que no es basen en els materials o la mà d'obra humana, sinó en el "signe d’identitat" del mateix producte, com una percepció de la cultura del consumidor. Aquesta és una forma menys rellevant de "valor econòmic" i es discutirà més endavant en la secció titulada: "Distorsió de valors". També, altres instruments financers dels valors, com ara qüestions dels valors de borsa també són irrellevants, en si mateixos, quan es tracta de la producció real i la distribució.
del sistema. En les restants seccions d’aquest capítol, discutirem sobre els 5 atributs fundacionals necessaris per a mantenir el sistema, els raonament. que hi ha darrera seu i les seves conseqüències.
Mecanisme 1

La Necessitat de Consum Cíclic

Els papers de la gent en el sistema monetari són bàsicament tres:
El Treballador(empleat), el Consumidor, el Patró (productor/propietari)♦
El Treballador realitza tasques per al Patró a canvi d’un “Salari” o pagament monetari, mentre que aquest darrer ven un bé o servei al Consumidor per un “Benefici”- una altra classificació de pagament monetari.
A més, ambdós, Treballador i Patró tenen la funció de Consumidor, els pagaments monetaris “salaris” i “beneficis” que obtenen s’utilitzen per comprar/pagar bens i serveis rellevants per a la seva supervivència. L’acte de comprar béns i serveis, que és el paper del Consumidor, és el que permet al patró obtenir “Benefici”, permetent també el pagament del “Salari” del treballador.
En altres paraules, és el requeriment del “Consum” perpetu el que sosté al Patró en el negoci, i manté el lloc de treball al Treballador.

És important entendre que aquest cicle pagament - consum ( o “consum cíclic”) no es pot aturar, o tota l’estructura econòmica es col·lapsaria, el Treballador no ingressaria el salari ja que el Patró no podria pagar el Treballador, ni tindria vendes ni ingressos, i ambdós, no podrien perpetuar el cicle sent un Consumidor.
Conseqüències:
1 Tots els productes tenen una curta vida operacional, en tant que han de permetre mantenir la integritat econòmica a través del “Consum Cíclic”.
En altres paraules, qualsevol “producte” es crea amb una vida útil curta, en tant que s’ha de mantenir la circulació financera que permeti als actors (Consumidor/Treballador/Patró) continuar la partida. Aquesta característica es podria definir com “Obsolescència Planejada”
L’Obsolescència Planejada pot generar dues posicions:
a. Intencional: Retenció deliberada de l’eficiència, així el producte en qüestió es trenca.
b. Conseqüencial: Reducció de costos basats en el Benefici apareixen a la producció, generalment en forma de materials/disseny pobre, en un esforç per estalviar diners i crear clients repetits. Això es tradueix immediatament en un producte inferior. (exemple: L’ús de plàstic en carcasses electròniques és més barat pel Patró i el Consumidor, però la durada del material és pobre en comparació al titani, que és molt més car.)

2. La introducció de nous productes i serveis ha de ser constant per compensar qualsevol increment d’eficiència de generacions precedents, malgrat la utilitat funcional, generant residus sense fi
En altres paraules, els residus són un subproducte de la necessitat industrial per mantenir el “consum cíclic”. Això significa que els productes reemplaçats/obsolets són expulsats sovint en zones rurals, contaminant l’entorn. La multiplicitat constant accelera la pol·lució.


♦També hi ha la figura de l’inversor que dóna suport financer als tres Treballador/Consumidor/Patró, o que inverteix en els mercats financers per benefici, però el seu paper no és rellevant, ja que sense la seva existència el mercat funciona igualment
“La Necessitat del Consum Cíclic”, que podria ser considerada el “motor” que fa funcionar tot
el sistema econòmic, és inherentment perillosa i corrupta, ja que la naturalesa de la necessitat no permet la maximització de les pràctiques mediambientalment sostenibles. La re creació constant de productes inferiors contamina els recursos disponibles i el medi ambient.
Per veure-ho des d’un altre angle, imagina les repercusions econòmiques dels mètodes de producció que estratègicament maximitza l’eficiència i sostenibilitat de cada creació, utilitzant els millors materials coneguts i tècniques en cada moment. Imagina un cotxe tan ben dissenyat que només necessités manteniment cada 100 anys. Imagina una casa construïda amb materials antiincendis, on totes les instal·lacions fossin realitzades amb els millors recursos de la Terra. En aquest món on es crearien productes per durar, inherentment minimitzant la pol·lució, degut a la manca de duplicitats i maximització de l’eficiència, un sistema monetari seria impossible, el “consum cíclic” cauria en picat, per sempre debilitant el que anomenem “creixement econòmic”.


Mecanisme 2

L’abundància de l’escassetat

En l’Economia Monetària, la llei d’Oferta i Demanda, és una equació ben conegudes, basada en l’argument que “quan més hi ha d’alguna cosa, més baixa el seu preu”. Per exemple, l’aigua potable ha estat històricament un recurs molt abundant, que no requeria cap pagament per el seu consum en un sentit comercial. En qualsevol cas, la pol·lució de l’aigua i la creació de xarxes de subministrament han desenvolupat sistemes de filtrat, permetent-ne a l’actualitat la venda comercial, a preus, a vegades superiors al del petroli. En altres paraules, l’escassetat és beneficiosa pels recursos. Si una companyia convenç al públic que el seu producte es “rar”, més pot cobrar per la seva venda. Això provoca una motivació forta per mantenir escassos els productes, a un altre nivell, s’ha de demarcar que els bancs centrals de gairebé tots els països també creen escassetat a l’hora de subministrar moneda per exercir pressió sobre el sistema de mercat. Bernard Lietaer, dissenyador del sistema monetari dels EUA puntualitza:
“La cobdícia i la competitivitat no són el resultat de l’immutable temperament humà... de fet, la cobdícia i la por a l’escassetat són creades i amplificades com un resultat directe del tipus de diner que estem utilitzant....Podem produir menjar per alimentar el món sencer... però està clar que no hi a prou diner per pagar-ho tot. L’escassetat rau en el les nostres monedes nacionals. De fet, la tasca dels bancs centrals es crear i mantenir l’escassetat monetària. La conseqüència directe és que hem de lluitar els uns contra els altres per a poder sobreviure.”(4)
Les repercussions d’aquesta abundància de l’escassetat només poden ser perjudicials. Si el benefici pot ser extret del resultat de l’escassetat generada per la pol·lució mediambiental, això crea un reforç malaltís de la indiferència cap a la preocupació ecològica. Si les corporacions saben que poden guanyar més diners mantenint l’escassetat dels seus productes, com pot ser possible un món d’abundància? No pot ser-ho, ja que les corporacions estan motivades a crear l’escassetat si volen existir. A més, l’escassetat creada en el subministrament de moneda per els bancs centrals ens genera la motivació per a competir entre nosaltres, perpetuant un tribalisme primitiu gens ètic amb cadascú lluitant amb els altres, produint estrés, conflictes i malalties.


4 Lietaer, Bernard “Beyond Greed and Scarcity”(Més enllà de la Cobdícia i l’Escassetat). Yes Magazine 1997



Mecanisme 3

La prioritat del Benefici


El principi fonamental del sistema monetari és el Benefici ♠, o l’adquisició de diners a través de l’explotació d’altres. Tots els actors en joc, per sobreviure, busquen una estratègia per augmentar els seus ingressos. El treballador busca tenir el sou tan alt com sigui possible per prestar els seus serveis, mentre que El Patró (propietari/productor) busca constantment reduir costos i salaris per augmentar els beneficis. Aquesta es la “mentalitat” dominant en un Sistema Monetari i aquells que estan en posició de riquesa (“èxit” material) són sovint els més cruels. Mentre tanta gent afavoreixi el sistema de benefici, parlaran sense fi sobre els seus estàndards “ètics” sense tenir en compte les seves pràctiques. Però la història ha mostrat que la prioritat del Benefici es actualment una malaltia que no només emmetzina el nostre benestar personal/social i el nostre nivell de vida, sinó que també podreix el medi ambient del qual depenem per tot el que necessitem com espècie.
No obstant, abans de començar amb les conseqüències negatives resultants d’aquesta “mentalitat”, deixa’ns considerar el que molts pensen que és la bona cara d’aquesta prioritat del benefici: “l’ Incentiu.”
Seguint amb la teoria, la necessitat de benefici, proporciona a una persona/organització una motivació per a treballar en idees noves/productes que vendrien al mercat. En altres paraules, la gent que no està motivada per la seva necessitat de sobreviure a través del benefici, té poques o nul·les possibilitats de progressar socialment.
Primer de tot, cal remarcar que les contribucions més poderoses a la societat no han sortit de corporacions buscant benefici. Nicola Telsa no va descobrir el corrent altern per diners. Louis Pasteur, Charles Darwin, els germans Wright, Albert Einstein i Isaac Newton no van fer les seves transcendentals contribucions pel propi interès. Tot i que és cert que alguns invents d’utilitat i mètodes venen de la motivació del guany personal, la intenció real d’aquestes creacions no té res a veure amb les preocupacions humanes o socials. Les motivacions vertaderes són per separat interès propi i supervivència.
L’ interès en el benefici quasi sempre s’anteposa a la preocupació humana. Una simple mirada al càncer que causen els conservants del nostre menjar, l’obsolescència planejada de pràcticament tots els productes manufacturats, de la mà de la indústria de la salut que carrega 300$ per una simple píndola antibiòtica, indica que l”’Incentiu Basat en el Benefici” és en realitat perjudicial, perquè el vertader incentiu no és contribuir a la societat, en el sentit més ampli, sinó només enriquir-se d’això en qualsevol sentit. El Benefici és en realitat un incentiu fals. Els problemes de la nostra societat basada en el sistema monetari, només poden tenir solució si hi ha algun benefici.’ Conseqüències:
Les repercussions psicològiques/sociològiques resultants de la prioritat del Benefici són de grans proporcions quan això surt de la conducta de l’ésser humà. De fet una sencera estructura de control imposat ha estat creada per trampejar amb els problemes sense fi associats amb la necessitat de sobreviure pel camí del guany/benefici/augment: El Sistema Legal. Mentre els crims no relacionats amb els diners, sovint fruit de la gelosia, depravació emocional, i altres qüestions psicològiques són un problema, la seva freqüència comparada amb els crims motivats per l’adquisició de diners i sobre la propietat és insignificant. Si definim


♠ Per a simplificar, el terme‘benefici’ es farà servir com sinònim d’’ingrés’ i ‘sou’. Tot i que les classificacions clàssiques en economia diferencien aquests conceptes, aquí els ajuntem en tant que sempre són una adquisició de diners. El treballador es ‘beneficia’ de la seva feina, i això no és més que un ingrés.
“Crim” com “Corrupció” i definim “Corrupció” com “Perversió Moral; Manca d’Honestedat”, llavors surt a l’escenari una perspectiva completament nova, ja que, si mires de prop veuràs que gairebé cada acte de guany en l’estratègia monetària és corrupte en la seva pròpia constitució... és simplement acceptada com “normal” i tolerable per la cultura condicionada a qualsevol grau per consens.
Per exemple, quan vas a una botiga de queviures i compres una capsa de cereals, en 9 de cada 10 casos, el cereal ocupa el 60% de l’espai dins la capsa. Aquesta “estratègia publicitària” com diria la casa productora dels cereals, és en realitat una mentida flagrant i un malbaratament. Les agències publicitàries, amb totes les seves tàctiques de manipulació social, són una de les institucions més corruptes del planeta. Enlloc de veure-ho així hem estat condicionats per anomenar-ho “promoció” o “estratègia”. Parlarem més de la distorsió social creada per la publicitat en la secció “La Distorsió dels Valors” d’aquest capítol.
Ara, per posar l’espectre de la corrupció derivada del monetarisme en una perspectiva de treball, dividirem aquesta conducta aberrant en 3 classificacions: Crim en General – Crim Corporatiu – Crim Governamental.
Crim en general, com una derivació de la recerca de diners, va des del petit furt i els fraus en vendes il·legals fins a el robatori amb violència. Aquest subproducte del sistema monetari sovint no és analitzat des del punt de vista de les causes. Per a molta gent, aquests “criminals” són com alguna classe d’anomalia social, enlloc de relacionar-ho amb la necessitat de sobreviure. L’estrès inherent i altres efectes de la marginació social, són passats per alt.
L’estudi “Merva-Fowles”, realitzat a la universitat de Utah entre 1990 i 1992, va trobar poderoses connexions entre atur i crim. Van basar la seva recerca en les majors àrees metropolitanes dels EUA amb una població total de més de 80 milions.
Els resultats van demostrar que un augment d’un 1 % de l’atur, provoca:
un 6,7 % d’augment en els homicidis;
un 3,4 % d’augment en els crims amb violència;
un 2,4 % d’augment en els crims contra la propietat.
En el període entre 1990 i 1992 això es va traduir en:
augment en 1459 homicidis;
augment en 62.607 crims violents
augment en 223.500 crims contra la propietat(5)

Si agafes una persona correcta i ben educada, la desposseeixes de la seva riquesa i recursos, i la portes a una ciutat pobre amb una mà al davant i una altra al darrera, hi ha una gran probabilitat que aquesta persona comenci a mentir, enganyar i robar per a sobreviure.
No és d’estranyar que els barris més pobres dels EUA tinguin els índex de criminalitat més alts. Una persona nascuda en un ambient deprimit, amb pocs recursos, educació pobre i poques oportunitats de treball farà el que necessiti per a viure. El punt aquí és que la impossibilitat econòmica (escassetat) i no el que anomenen “tendències criminals” la que crea aquest tipus de conducta aberrant.
Crim Corporatiu, el qual està gairebé sempre relacionat exclusivament amb el Benefici, pren diverses formes: Obsolescència Planejada, Manipulació del Mercat, Subcontractació, Fixació aleatòria de preus, Col·lusió Monopolística, Explotació Laboral i Col·lusió Governamental són alguns exemples. Des de l’apagada de les centrals elèctriques d’Enron al sud de Califòrnia per impulsar els seus estocs d’energia(6), fins a la Bayer, distribuint retovirals de la SIDA viciats de droga(7), queda clar que per la majoria de la gent, els Crims de les Corporacions són constants i sovint més insidiosos que els “Crims en General” ja que tendeixen a perjudicar a molta més

5 Merva & Fowles, Efectes de la Disminució d’Oportunitats Econòmiques en l’Estrès Social, Economic Policy Institute, 1992

gent.
La necessitat que tenen els “Criminals Corporatius” d’assegurar-se un aprofitament empresarial no és diferent de la necessitat de sobreviure dels Criminals Generals. Mentre aquests darrers típicament cometen crims per viure, els primers els cometen per assegurar la seva posició de poder, estil de vida i salut. Està basat en la por. El terme “Cobdícia”, que es manifesta des de la inseguretat perpètua derivada de la por a perdre el que un té, serveix de factor motivant per la majoria de Crims Corporatius. És com l’addicció al joc. Quan més tens més vols. Aquesta neurosi és perpetuada/forçada per l’estratificació social creada pel sistema monetari, ja que hi ha una progressió sense fi de “luxes” disponibles quan augmenta el poder adquisitiu (p.e.: mansions, iots, limusines, diamants, terres, etc). A la proper secció (“La Distorsió dels Valors”) en tornarem a parlar.
Crim Governamental és una de les formes de conducta més complexes i difícils a considerar, per percepció de govern està molt modificada per els valors prevalents que aquesta “classe normativa” perpetua a la societat, a través dels medis de comunicació i el tradicional jingoisme. En altres paraules, si mirem enrere els horrors de Hitler, molta gent sovint obliden que molts dels alemanys també mantenien el sistema de valors antisemític, promocionat pel règim a través de pamflets i radiodifusió. El mateix es pot dir de la invasió de l’ Irak per part dels EUA, que va ser avivada inicialment pel suport públic, simplement per l’odi i por als tan mencionats “Terroristes islàmics”, generats pels atacs de l’11 de setembre de 2001. Havent dit això, deixem de banda els nostres tradicionalitzats valors de lleialtat i “patriotisme” i donem un cop d’ull a què és i que representa “govern” dins el Sistema Monetari.

En primer lloc, tots els membres del govern han de rebre un sou i tot els projectes que ideen han de tenir fons. Aquests diners , aparentment surten de les taxes imposades a la població, o préstecs de bancs o altres governs. Les taxes són generades a través del comerç, mentre que els préstecs han de ser retornats amb diners, que teòricament surten de més comerç, més préstecs, o més taxes.
El paper central del govern es la invenció de legislació reguladora per conduir el funcionament de la societat. Idealment, els majors interessos de la població haurien de ser la primera prioritat del govern. Malauradament, com la història ens demostra, això no és, ni pràcticament ha estat mai el cas. En lloc d’això, com bé sabem, el govern és una corporació “pare” de les altres corporacions de l’economia del país. Això, és clar, dóna sentit a que el valor de cada nació està determinat per l’estat de la seva economia. Això significa que el govern té ‘interessos creats’ en l’estat de l’economia de la seva nació, especialment un interès en aquells de la seva pròpia classe - la classe més rica. “Interès creat” o una persona o grup tenint alguna cosa a guanyar o perdre per una decisió governamental és un carrer de dos sentits. Un polític pot guanyar “contribucions” monetàries d’una companyia que ell afavoreix amb la seva normativa, mentre que la companyia així, es beneficia de la lleis fetes a favor seu. Els lobbys i les contribucions, sumen milers de milions de dòlars cada any, i aquests diners són donats en la seva totalitat amb el pretext de posar l”agenda en acció” dels partits polítics.
Exemples de col·lusió entre govern i corporacions n’hi ha a cabassos, des de permetre la comercialització de fàrmacs sense el pertinent control, fins a l’èxit del lobbys del petroli de revocar la llei californiana de zero emissions, forçant la reclusió dels cotxes elèctrics. El crim governamental més gran és l’ús de la Guerra pel benefici dels seus constituents corporatius/financers.

6 http://www.nytimes.com/2005/02/04/national/04energy.html
7 http://www.naturalnews.com/News_000647_Bayer_vaccines_HIV.html

En paraules del Major General Smedley D. Butler, dues vegades condecorat amb la Medalla d’Honor del Congrés:
“ La Guerra és un negoci mafiós. Sempre ho ha estat. Possiblement, el més antic, segurament el més beneficiós i segurament el més viciós. És l’únic a nivell internacional. És l’únic en el que els beneficis es compten en dòlars i les pèrdues en vides humanes. Un negoci mafiós està millor descrit , crec, com quelcom que no és el que sembla a la majoria de la població. Només un petit grup “de dins”sap de què va la cosa. Està pensada pel benefici de molt pocs a expenses de molts més. Sense guerra molt poca gent fa grans fortunes...
A la primera guerra mundial , un simple grapat van acumular els beneficis del conflicte. Al menys 21.000 persones van esdevenir milionaris i/o mil-milionaris als EUA. El 65è Congrés , informa sobre els guanys de les corporacions i els ingressos del govern. Es van tenir en compte els beneficis de 122 empreses de conserves de carn, 153 empreses manufactureres del cotó, 299 fabricants de roba, 49 plantes industrials d’acer i 340 productors de carbó durant la guerra. Els beneficis per sota del 25 % van ser excepcionals. Per exemple, les companyies de carbó van multiplicar el seu capital entre el 100 % i el 7.856 % . Els empaquetadors de Chicago van duplicar i triplicar els seus guanys.
I no ens oblidem dels banquers que van finançar la guerra. Si algú es va endur la crema del benefici, van ser els banquers. Sent socis, no només organitzacions incorporades, no han de donar explicacions als accionistes. I el seu benefici va ser tan secret com descomunal. Com els banquers van fer els seus milers de milions no ho se, perquè aquests petits secrets mai es van fer públics – ni al cos d’investigació del Senat.”(8)

La segona guerra mundial, la de Korea, la de Vietnam, i ara la d’Irak i Afganistan no són diferents, acceleren la creació industrial, contractes militars, contractes de reconstrucció, adquisició d’energia/recursos (botí de guerra), austeritat i alts interessos que el Banc Mundial i la banca privada apliquen a les economies de postguerra, inclús tràfic de drogues per part de la CIA(9), són només uns quants medis de treure Benefici.
La motius per la guerra són aquests 3: 1) Benefici Industrial, maximitzat per l’elit 2) Adquisició de recursos(botí de guerra) 3) Alineació geopolítica per incrementar la facilitat el posterior Benefici Industrial i el robatori de recursos

Aquesta és un de les malalties més grans causa des per la necessitat de riquesa i poder. El govern, amb el seu equip de assassins amb el cervell rentat, està involucrat en l’última forma d’autopreservació, i fins que tots els recursos del mon continuïn acumulats per l’interès d’uns pocs, aquest patró de la guerra no s’acabarà mai.
Bé, les anteriors classificacions de”corrupció” són només un grup generalitzat. Molts matisos de la conducta humana en el dia a dia, també estan intoxicades per aquest mecanisme del benefici; deshonestedat, des de l’”art de la negociació”, on dos executius competeixen entre ells per el seu propi interès, amb un inherent menyspreu per l’altre, fins a la falta total d’harmonia en la relació patró-treballador, on un vol la màxima feina per reduir el salari pagat per hora, mentre que l’altre tracta d’aprofitar al màxim el temps gastat amb la finalitat d’obtenir més ingressos.
La conclusió és que la prioritat de lucre s’estableix una mentalitat de la dualitat de ‘nosaltres contra ells’, ja que, en el sistema monetari, hi ha d’haver un comprador-venedor, treballador-ocupador; un client-propietari; un tenir-no tenir. Donada aquesta realitat, cada una de les parts està obligada a obtenir les millors condicions per ella, per tant sempre van a buscar els límits estratègics i per tant, és una batalla que no s’acaba. Estem constantment en guerra els uns amb els altres per poder viure. Aquesta batalla genera menys temps en el camí de el progrés humà sostenible, i el resultat és: el món malalt, contaminat, distorsionat que veus al teu voltant.


8 Butler, Smedley D., La Guerra és un negoci mafiós (War is a Racket), Feral House, 1935, Capítol 1





Mecanisme 4

La distorsió dels valors

Les nostres Creences i Valors són modelats per la cultura. Si bé existeix una base genètica per a certs atributs i comportaments humans és fonamentalment un fenomen ambiental en el que el coneixement que tenim i la manera de pensar i actuar.
Tenint això en compte, el sistema monetari requereix una forma de comunicació per informar al públic del què una empresa ha posat a disposició del mercat. Aquesta forma de comunicació que es denomina “publicitat”. La característica de la publicitat és “promoció” i la promoció és una forma de comunicació, que, en general, crea un biaix a favor del producte en qüestió. En altres paraules, el treball de publicitat és atraure ... o per ser més clars - manipular el
consumidor a comprar un producte. Aquesta manipulació adopta moltes formes, però un dels més eficaços és la manipulació i / o explotació dels “valors” de la població” - el que hom considera important.
Tanmateix, abans d’anar més lluny, cal assenyalar que la generalització potser és massa agosarada. Amèrica va ser originalment fundada, fins a cert punt, en una mena d’ètica de treball protestant, on l’estalvi era un valor dominant . Tanmateix, a principis de segle 20, un esforç concertat de la comunitat econòmica establert per distorsionar aquests conceptes van modelar un nou exèrcit d’impulsius, conscients i perpètuament insatisfets consumidors. Agències de publicitat van canviar els seus arguments d’utilitat per uns altres mesurats pel reclam emocional i l’status. En conseqüència, avui el nord-americà mitjà consumeix el doble del que feia des del final de la Segona Guerra Mundial.(10)
Ara, un dels més poderosos formes de manipulació dels valors ve de re associar la identitat d’una persona a un ideal particular. Patriotisme i Religió són clàssics exemples d’això, a través de l’adoctrinament en la infantesa, una persona està sovint condicionada a sentir una connexió estreta i personal a un país o una religió, condicionant-la així a voler secundar les doctrines incondicionalment.
Un altre exemple d’això és el concepte de “moda”. La moda, pren moltes formes, des de la roba que la gent porta, fins a les ideologies que perpetuen. Per il·lustrar el grau d’èxit que la indústria comercial ha tingut manipulant els valors dels éssers humans pel seu propi benefici, veiem que molta gent vesteix determinats articles, només amb el propòsit d’expressar una marca, aconseguint alguna classe d’aparent status social, o “expressió estilística”. La firma de samarretes“Tommy Hilfiger” , la de bosses “Prada” i els lluents rellotges “Rolex”, són exemples de productes en els que la utilitat o funció ha perdut totalment el sentit, i la importància ve derivada del que l’article “representa”.
Malauradament, del que no se n’adona aquesta gent és que no són més que “homes – anunci” de les respectives companyies..
L’”status” o “expressió” existeix realment en la totalitat del condicionament en les “projeccions del valor” d’aquella persona, i si prou gent és manipulada en el mateix sentit, emergeix una “tendència”,que reforça més enllà la desil·lusió per la via de la identificació col·lectiva. Aquestes tendències poden ser tan poderoses que aquells que no les segueixen poden ser considerats descastats o caiguts en l’ostracisme.
Ara, “Vanitat” a part, hem d’examinar els valors distorsionats creats en la forma de mentalitats arreu del món. Aquesta necessitat constant d’interès en un mateix, s’expandeix en


9 Webb, Gary, Dark Alliance, Seven Story Press, 1999
10 Schor, Juliet, The Overworked American , New York Books, 1991, p. 208


àrees psicològiques, creant i reforçant neurosis, com la “Cobdícia” , “Enveja” i “Ego”.La Cobdícia vindria a ser el motor de la perpetuació del sistema monetari, més enllà de la seva supervivència. Degut a la inherent estratificació dels béns i serveis (així com estàndards de vida) disponible per aquells amb més i més poder adquisitiu, l’ésser humà es veu abocat a un perpetu “voler més” valors materials, convertint aquest “voler més” en infinit. El resultat és una cultura en la que no hi ha concepte d’equilibri, o un sentit del què realment important o és “suficient”. La Publicitat crea això en les seves constants representacions de “les possibilitats”, provocant a la gent qüestionar-se si ells mateixos tenen algun valor perquè mai tindran “les coses que surten als anuncis”, etc.
L’enveja comença a ser cultivada a molt curta edat quan un/a mestre/a felicita a un estudiant que ha tret bones notes i castiga al que les ha tret dolentes excitant l’enveja d’aquest darrer. Malgrat el seu origen, una tàctica clàssica de la publicitat és explotar aquesta neurosi utilitzant els medis per retratar una persona amb quelcom que tu no tens, fent-te sentir com si ho necessitessis per a ser igual que el model. Això és molt similar a la cobdícia, amb l’excepció que la gent creix menyspreant als altres pel que posseeixen, creant tensió social, i sovint conflicte.
L’Ego és definit com un sentiment de superioritat sobre els altres. Aquesta distorsió pren essencialment una d’aquestes dues formes:
1) Superioritat general basada en la classe de riquesa / o posició en la jerarquia social
2) Arrogància pel que fa a la contribució creativa, exigint prestigi, reconeixement o altres “recompenses”.
El punt 2, per a molts gairebé sembla “natural”, per la gent que els agrada “tenir crèdit” en les seves idees i invents. Això produeix un enorme reforç del sistema monetari, perquè prové de treure’n benefici, un es veu literalment “recompensat” i “reconegut” pels seus invents, obres o accions. Això provoca la propensió de les persones a demanar reconeixements pel què fan, fins i tot si no té res a veure amb els diners.
Cal puntualitzar que cap invent o creació humans s’ha degut a una única persona. Cada idea, cada creació que ha emergit, ha estat fet realitzat gràcies a les contribucions del treball de generacions anteriors, influències mediambientals i/o retroalimentació de parells. Com va dir Isaac Newton: ·Si he vist més enllà, només ha estat a les espatlles dels Gegants”(11). Puntualitzant que va poder fer la seva recerca i descobriments gràcies a la tasca realitzada per molts altres científics que van viure abans que ell. El seu èxit no és només seu, sinó del cos sencer de descobriments científics que va estudiar.
Aquesta forma d’Ego perd tot el fonament quan una persona s’adona que TOTS els invents i creacions realment són una sèrie de col·laboracions desenvolupades, d’una o altra forma.
Ara, com per l’anterior definició d’Ego (“Superioritat general basada en ...”) això és una disposició orientada què, a un nivell és un significat psicològic de fer sentir algú millor per tenir més coses que altres humans. Una persona rica caminant carrer avall si troba un sense –sostre, li és més fàcil pensar que és només un mandrós, que reconèixer-lo com a víctima de la nostra

cultura. A un altre nivell l’elitisme cec, en la forma d’un tipus de “racisme basat en la classe” porta a la gent a menysprear aquells amb menys poder adquisitiu com a simples éssers inferiors, o gent que no mereix més, segons els paràmetres d’altura social, educació i estil de vida assimilats per aquesta elit, està totalment fora de les possibilitats per aquells amb menys poder adquisitiu, creant d’aquesta manera grans diferències culturals.
Per acabar, els nostres valors estan basats en el que funciona i ens ajuda a crear vides millors. Si vivim en un sistema que recompensa la competició, interès propi, corrupció, vanitat i arrogància; llavors aquests valors es perpetuaran constantment a la nostra societat. Si bé



11 Newton, Isaac. Carta a Robert Hooke, 5 de febrer de 1675

molta gent està plena de bones intencions i bones paraules com “honestedat, atenció als altres i humilitat”, és fàcil veure perquè aquestes qualitats no prevalen, ni es reforcen, ni són compatibles amb el sistema de supervivència en la societat actual.

Mecanisme 5

La manipulació fiscal

De la divisa que s’utilitza actualment se’n diu moneda “fiduciària” que bàsicament significa que el seu valor neix d’un decret del govern. En altres paraules, no hi ha res com a contrapartida del seu valor, que la suor dels treballadors, que canvien els seus serveis per diners. Uns quants anys enrere, la majoria de les divises tenien la seva contrapartida en l’”estàndard de l’or” que proporcionava una base pseudo-empírica pel valor dels bitllets, però això era totalment arbitrari, ja que la matèria primera anomenada “Or”, no tenia un valor intrínsec. El valor de la matèria primera és relatiu a la seva escassetat(oferta i demanda), i aquest atribut està sempre en flux i es converteix en un valor inestable.
La tan citada equació “oferta i demanda” també s’aplica directament al Valor Monetari. El Valor del sistema fiduciari deriva de quant diner hi ha en circulació dins l’economia. Igual que els recursos naturals, quan més n’hi ha menys valor té la unitat monetària. Quan menys diners
estan en circulació, més augmenta el seu valor. Aquest fenomen es diu, en llenguatge corrent, “Inflació” i “Deflació”♦. Es molt senzill, si s’injecta nou diner a l’economia, sense tenir en compte la present demanda de béns i serveis, els preus de les coses eventualment pujaran, en tant que el valor del diner baixarà proporcionalment. Això és un “Efecte Inflacionari”. En qualsevol cas, si el nou diner és injectat per utilitzar-lo en la creació de nous béns i serveis, quan hi ha una demanda per comprar aquests productes, pot ser introduït dins l’economia sense provocar un efecte inflacionari substancial. Per exemple, si hi ha una demanda en el mercat de cases noves, i el govern injecta 1.000 milions de dòlars nous a l’economia, i tots
aquests diners són disposats per crear aquestes cases noves, que després són venudes, l’efecte inflacionari és mínim.
L’increment de subministre de diner disponible dins una economia es diu Expansió Monetària, quan hi ha una disminució d’aquest subministrament es diu Contracció Monetària. Quan aquestes dues forces entren en escena, es crea una tendència cíclica anomenada “Cicle d’Expansió i Contracció”, també conegut com “Cicle de Negoci” o “Cicle d’Auge i Caiguda” ( a sota en tornem a parlar). En paraules planeres, el període d’Expansió s’associa normalment amb el citat “Creixement Econòmic”, ja que al haver-hi mes diners, augmenta la creació de llocs de treball. Per contra, als períodes de Contracció se’ls anomena sovint Recessió o Depressió, ja que els diners escassegen , provocant així la pèrdua de llocs de treball i el tancament d’empreses.
El concepte de “Creixement Econòmic” es defineix típicament com: “l’increment del muntant de béns i serveis produïts en una economia en un determinat temps”. El sistema de mesura del PIB (producte interior brut), que bàsicament compara “ingressos” i “sortides” d’una economia en un temps determinat, normalment s’utilitza per mesurar el tan citat “Creixement Econòmic”.

♦ La definició clàssica d’Inflació és la ‘puja de preus’(inflació de preus),mentre que la Deflació és ‘reducció de preus’. En qualsevol cas les causes principals de la Inflació i la Deflació és l’augment i disminució del subministrament de diner (Inflació Monetària). Dit això, cal assenyalar que hi ha una altra causa, la superproducció, o el contrari, la infra o subproducció També són possibles períodes on inflació i deflació passen al mateix temps, com quan hi ha una crisi sistèmica on la contracció en el subministrament de diner és més ràpida la capacitat de crear-ne de nou.

Abans de continuar, deixem ben clar que tota la idea de Creixement Econòmic, com s’interpreta tradicionalment, no té cap sentit pel desenvolupament humà. No existeix tal cosa com a veritable creixement econòmic en si mateix, perquè el mecanisme es basa totalment en la quantitat de liquiditat (diners) del sistema. En altres paraules, si jo falsifico 100 milions de dòlars i te’ls dono per a començar un negoci (tu no saps que és diner fals) i tu compres i rehabilites un edifici antic, llogues un equip de treballadors i comences a produir un producte que la gent compra, això seria considerat una expansió de l’economia. Has fet una inversió immobiliària – creat llocs de treball – i produït productes que altres compren. Per tant, has estimulat la circulació de diners (el “cicle del consum”).
Què passaria si es descobrís que tots els diners són falsos, i tot se n’anés enlaire. Doncs seria una “contracció” de l’economia, els diners s’esvaeixen, els treballadors a l’atur, l’edifici tancat i la producció aturada.
Amb aquest escenari, un s’ha de preguntar: Quin va ser el creixement real? Si de l’increment (expansió) en el subministrament de diners en pot resultar la creació de llocs de treball i producció, mentre que de la disminució (contracció) en resulta la pèrdua de llocs de treball i producció, quin és exactament el punt?
Per entendre-ho més clarament, necessitem donar un cop d’ull a com es creen i regulen els diners per part del govern i/o banc central. Per aquest exemple ens fixarem en els EUA, i el seu banc central: La Reserva Federal(FED).
Com hem vist abans, el “cicle d’expansió i contracció” és un patró cíclic, que té a veure amb la injecció i retirada de diners en el sistema. Aquest patró està controlat i manipulat pel banc central (Reserva federal) per la via dels Tipus d’Interès. Un Tipus d’Interès és una taxa que es carrega a qui li són deixats diners. I aquesta taxa està basada en un percentatge de la suma prestada.
En tant que tot el diner en la economia dels EUA, i pràcticament totes les economies del món, està creat del deute a través de crèdits♣, la rapidesa en que el nou diner és posat en el mercat, depèn de l’interès que vulgui pagar aquell que els necessita per aconseguir el crèdit. La Banca Comercial, basa el tipus d’interès en els valors marcats per la Reserva Federal.
Per exemple, als EUA, l’”Interès Preferencial” és l’interès més baix que carreguen els bancs als seus clients més rics. Aquest tipus d’interès està basat en el que s’anomena “Taxa de Fons Federals”, què està dictada per la Reserva Federal. No és l’objectiu d’aquesta guia disseccionar els mètodes complexes plens d’argot utilitzats pel sistema bancari. Tot i així , la qüestió important és entendre que la Reserva Federal té el poder d’influenciar en els tipus d’interès de tots els bancs. Això es tradueix en el poder de controlar la quantitat de diners prestats, i els que hi ha en circulació.
Quan la FED baixa els seus tipus d’interès, la banca comercial també ho fa i els seus crèdits són més barats. Quan la FED puja els seus tipus, el crèdit es torna més car. En un entorn de tipus baixos, més gent té la possibilitat d’aconseguir crèdits, les empreses poden contractar més treballador i crear el tant anomenat “creixement econòmic”(Expansió). En un entorn de tipus alts, menys gent es pot permetre demanar diners, per tant n’hi ha menys en el mercat monetari i el creixement econòmic es frena o s’atura (Contracció) Això és tot el citat “Cicle de Negocis”, i la FED a través del seu ús dels tipus d’interès manipula, pot controlar i accelerar el l’expansió i contracció de diner a la seva voluntat.♠
Perquè la FED necessita controlar això? Per entendre això, has de recordar que (1) tot el
diner és creat del deute (préstecs), i (2) L’increment de subministrament de diner pot portar a la Inflació.

♣ Chicago Federal Reserve, Modern Money Mechanics, 1963
♠ En el cas de fallida, on el deute/inflació superen la capacitat de gestió, la manipulació dels tipus d’interès pot tenir un efecte escàs o nul. En el capítol 2 en tornem a parlar

Si l’oferta de diner es manté constant (Expandeix), és només una qüestió de temps abans que el mercat quedi saturat amb excés de liquiditat, sufocant el resultat del creixement econòmic. Això ens porta llavors a la Inflació, devaluant el valor del diner, i la pujada consegüent de preus. Així mateix, un deute contret és directament proporcional a l’oferta de diner, per tant, quan més “s’expandeix” l’economia, més creix el deute. Això estableix una crisi sistemàtica i inevitable, ja que quan són retornats els crèdits, s’ha de fer front als interessos, amb un diner que mai ha existit♥.



Per tant, sempre hi ha més deute pendent que existència de diners. Un cop el deute creix més del que una persona/empresa pot tornar, comencen els problemes (sovint d’una forma sistemàtica), els préstecs disminueixen i/o s’aturen, i l’expansió monetària comença a contraure’s. Aquest particular escenari de deute totpoderós i expansió econòmica anul·lada, pot ser anomenat “fracàs financer”, així de simple.
Abans de seguir, hem de parlar més específicament del deute. Ha de quedar clar que el deute, per si mateix, és també una eina molt activa pel control social. Però no de les maneres que molts considerarien. En un Sistema Monetari, tota l’estructura està basada en la participació humana. L’estructura sempre és jeràrquica, i els que són a dalt de tot de la piràmide sempre treuen més benefici que els que són a baix de tot. Per tant, mantenir a la gent motivada per a treballar, i temorosa de perdre el seu lloc de treball i així subordinada, és una circumstància positiva pels que són a dalt de tot. Una persona que “necessita” una feina, és més probable que accepti un sou baix, es queixi menys i causi menys problemes.
Una de les formes més fiables de tenir a la gent treballant i mantenint la subordinació, és aconseguint que s’endeutin. Una persona amb molts deutes serà més submisa al sistema que una altra que no deu res. D’aquest mecanisme d’”Esclavitud del Deute” se’n parla poc, per a la majoria, senzillament, millor no pensar-hi. Cada dòlar en existència, teòricament ha de ser tornat al sistema bancari i perquè aquests diners siguin tornats, han de ser “guanyats” per les parts endeutades, normalment en forma de “sous” o “benefici”, requerint així servei/servitud humana.
Aquest problema està basat en la realitat que hi ha més deutes pendents que diner en circulació (degut a l’interès carregat), provocant que els intents de “trencar” amb el sistema siguin inútils. Sempre hi haurà més deute per tornar, assegurant així l’esclavatge de les masses.
En el següent capítol continuarem l’anàlisi del sistema financer, les seves polítiques per assenyalar com els repetits fracassos del sistema estan constituïts dins la mateixa estructura, d’una o altra forma.
Abans de fer-ho fem un resum del que s’ha estat discutint en aquest capítol:
Resum del capítol 1:
· El nostre món està dominat per les pràctiques de l’Economia Monetària (àlies, “Sistema Monetari”). Basat en aquest sistema, el “valor” d’un bé o servei es defineix generalment
segons la disponibilitat (grau d’escassetat) dels recursos necessaris, així com el muntant/classe de treball humà involucrat en la producció/servei. Basat en aquest teoria de valor, si els béns o serveis no requereixen labor humana, i els seus recursos són abundants, el seu preu hauria de ser zero, no hauria de tenir cap mena de valor monetari. Si aquesta situació es donés, potser amb l’ús de l’automatització de la feina i processos químics per trobar substituts als recursos escassos, tot el sistema financer/de benefici, no tindria una base certa i deixaria d’existir.

♥ Per aquells que no estiguin familiaritzats amb aquesta realitat , vegeu Web of Debt (Xarxa de Deute) de l’Ellen Brown, capítol 2

· Una de les eines subterrànies del mercat és l’escassetat. La indústria en general vol escassetat, ja que fa que la demanda augmenti. Aquesta realitat crea un desconsideració immediata pel medi ambient/espècie humana, i reforça els mètodes abusius que treballen per limitar la capacitat productiva i disponibilitat de recursos, enlloc d’expandir això pel bé comú. Per tant l’abundància és impossible. A més, el diner en el sistema escasseja deliberadament segons la voluntat dels bancs centrals, forçant als humans a barallar-se entre ells a diari, no havent-n’hi mai prou per a tots, perpetuant la pobresa i l’estratificació social.
· El Sistema Monetari requereix “consum cíclic”, o constant lliurament al mercat. Això es tradueix en una natural propensió/necessitat de crear productes inferiors que es trenquen amb facilitat perquè si duressin més, el mercat patiria, ja que menys gent hauria de portar-los a arreglar o comprar-ne de nous. Això ens porta a alts nivells de multiplicitat, residus i pol·lució. Si els objectes a l’actualitat es produïssin per durar molt de temps, utilitzant els millors materials coneguts i els millors mètodes per a produir-los, el sistema monetari no existiria, ja que només pot funcionar quan una “entrada” financera constant és generada per les compres.
· El principal problema de l’ésser humà és la seva supervivència, i en el Sistema Monetari aquest interès es tradueix en la persecució constant del “Benefici”. Està demostrat que aquesta mentalitat provoca més inconvenients que beneficis a la societat, ja que la preocupació social queda sempre en un segon terme, el primer és el guany monetari. Si a la indústria li preocupés la societat realment, prioritzant el benestar i els millors interessos de la gent, el sistema monetari no funcionaria, perquè tota l’orientació de l’estructura requereix “avantatge diferencial”. En altres paraules, “igualtat” i “equitat” no tenen raó de ser en un sistema on tota la base de la supervivència té a veure amb la competició. Segur que els defensors del sistema et diran que el sistema crea “incentiu”, però aquest incentiu està exclusivament enfocat al guany monetari, i res més. Les contribucions més significatives a la societat en aquest sistema són un subproducte d’oportunitats, no els intents inicials. La corrupció financera és també sempre constant, en moltes formes, simplement acceptades com “la forma què és”. Al mateix temps, la Guerra és la més extrema forma d’estímul econòmic i converteix la mort i la destrucció en coses positives per aquells que tenen posicions comercials/polítiques per beneficiar-se’n. La Guerra és desitjada per la indústria, malgrat la seva manca total d’humanitat. Donada aquesta realitat, la guerra seguirà existint mentre el benefici entri en joc, mentre que el comportament humà tindrà sempre una propensió a l’abús, degut a la necessitat de guanyar avantatge sobre tots els altres per a sobreviure.
· El Sistema de Valors Humans és, en gran mesura, producte de l’entorn. La influència del Sistema Monetari, tant en la mentalitat despietada que necessita per guanyar, com en la distorsió dels valors creats per les agències de publicitat condicionant a la gent a comprar coses, ha creat un món de gent banal, egoista, agressiva i insegura. Ego, Vanitat, Gelosia i Cobdícia són subproductes del sistema i quan surten de la promoció de les vendes, el resultat final és més important que el significat. De la mateixa manera, la motivació, competitiva, orientada al propi interès, inherent a la recerca del benefici crea menyspreu pel benestar dels altres, perpetuant inclinacions a l’abús i l’avantatge.
· La moneda que es fa servir al món avui és Fiduciària i generalment regulada pels Bancs Centrals. Als EUA, la Reserva Federal manipula els tipus d’interès amb la finalitat de controlar l’expansió i contracció de la oferta de diner. Els deutes generats pels préstec (recorda que el diner és creat de préstecs; per tant del deute) són enormes per l’aplicació d’interessos. Perquè els diners per pagar els interessos no han estat mai creats. Llavors, quan es posa molt diner en el mercat, creant “creixement econòmic”, es crea també un número proporcional de deute, forçant a la gent a sotmetre’s a la ocupació i pagar pels deutes contrets. Tenint en compte que sumats el capital i els interessos dels préstecs pendents superen l’oferta de moneda disponible, el sistema no constitueix res més que una forma d’esclavitud econòmica, ja que és virtualment impossible pel conjunt de la gent sortir del deute. Així mateix el terme “Creixement Econòmic” no té sentit a l’actualitat, ja que qualsevol creixement és temporal i tota expansió, té una contracció en contrapartida. L’única raó per la que són creats més llocs de treball és perquè hi ha més diner en circulació.

Capítol 2

La Bancarrota Final

Més enllà de la Irresponsabilitat
En David Walker, antic Controlador General de la GAO (Agencia Governamental de Comptabilitat, EUA), va avisar abans de les eleccions de 2004 que si no es feien grans canvis econòmics, a 2009 els EUA i els seus contribuents no serien capaços de poder pagar els interessos del deute nacional (12). Un estudi autoritzat pel departament del tresor dels EUA al 2001 va pronosticar que amb la finalitat de mantenir el servei del deute al tipus de creixement, cap a 2013 els impostos haurien de pujar un 65 %(13).
Si els Estats Units no poden pagar els interessos dels seus deutes, això serà l’escena final del col·lapse econòmic, amb el resultat d’una bancarrota literal. Aquesta crisi sistemàtica s’estendrà per tot el planeta, degut a les seves inherents interconnexions comercials i financeres.
Com ha passat això? Perquè el deute públic dels EUA és de 12.250.000.000.000 de dòlars al gener de 2009? Dels 203 països que hi ha al món, només no deuen diners 4!. El deute extern de tots els governs del món és de prop de 52 bilions de dòlars♣ (14), i aquesta xifra no recull els deutes de les famílies en els seus països.

El món sencer està bàsicament en bancarrota. Però com? Com pot el món deure’s diners a si mateix?

Òbviament no té sentit. No hi ha res com els “diners”. Només hi ha recursos planetaris, treball humà i ingenuïtat humana. El sistema monetari no és més que un joc... un joc desfasat i disfuncional.
Aquells que estan en posicions de poder social, alteren les normes del joc, a la seva voluntat. La naturalesa d’aquestes normes està guiada per les mateixes mentalitats competitives i distorsionades que veiem en el dia a dia de la vida monetària, només que aquest cop el joc està dissenyat des de les arrels a favor dels que dirigeixen el xou.
Per exemple, si tens un mil milions de dòlars i els poses en un dipòsit a llarg termini al 5 % d’interès anual, guanyaràs 50.000 dòlars en un any. Estaràs guanyant diners dels propis diners, papers creats de propis papers... res més, - cap invent – cap contribució a la societat – res de res.
Deixant clar que ets de la classe mitja, per la banda baixa, que tens fons limitats, i que has d’aconseguir préstecs per comprar la teva casa, o utilitzes targetes de crèdit, llavors ets tu qui paga els interessos al banc, que el banc, en teoria utilitza per a pagar els interessos del citat dipòsit. No només aquesta equació és atroçment ofensiva degut a l’ús de la usura (interès) per

12 Al Martin , Protocols for Economic Collapse in America (article) 2008
13 Ellen Brown, Web of Debt , Third Millennium Press p.368
♣ El bilió americà es correspon al miler de milions europeu, i el trilió americà, al bilió europeu ((N d T)
14 CIA World Factbook,2009, https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2079rank.html

“robar als pobres per donar als rics”, sinó que perpetua l’estratificació social . Mantenint les classes socials baixes pobres, amb la càrrega constant del deute, mentre que a dalt de tot, les classes riques, augmenten la seva riquesa, ja que poden convertir el diner en més diner sense treballar.
A banda d’aquesta realitat, hi ha altres jocs en el sistema que han estat funcionant durant decennis, però ara comencen a florir en els desastres matemàtics inevitables que haurien d’haver anticipat 100 anys enrere.
El “Cicle de l’Auge i el Fracàs” (àlies – “el Cicle dels Negocis”) -
Les definicions superficials del “Cicle dels Negocis” típicament diu: “les fluctuacions recurrents en l’activitat econòmica consistents en recessió i la recuperació, el creixement i declivi” (15). En qualsevol cas mai es parla de les causes de la fluctuació. Mentre que hi ha diverses teories de la causa, la majoria d’economistes tendeixen a defugir la idea de ‘l’elefant a la sala d’estar’... i aquest és el poderós efecte que la Contracció Monetària (moneda retirada) i l’Expansió (nova moneda afegida) té en el Cicle de Negocis.
Quan s’afegeix diner a la oferta de diner, sempre hi ha alguna raó. Molt sovint van des de engegar negocis, comprar una casa, invertir en accions, etc. Aquest increment de diner es tradueix en el tan citat “creixement econòmic”. Expansió del Crèdit, en la forma de préstecs personals i a les empreses, és la força amagada darrera el creixement econòmic. Això és bàsicament el període d’”Auge” del cicle d’Auge i Fracàs. Si examines les anteriors tendències d’expansió als EUA, trobaràs una estreta relació amb l’expansió del crèdit (pe: la bombolla del mercat financer entre 1990 i 2000)

Malauradament, el diner no pot ser afegit a l’economia indefinidament, perquè el Deute i la Inflació causades per l’expansió superaran l’’augment’ dels beneficis. Això és degut a la realitat què sempre s’ha d’afegir més i més diners per cobrir el deute pendent, per pagar els interessos dels préstecs (que respectivament no existeixen en la oferta de diner).
El significat d’això és que després d’un període de creixement(auge), amb els indicadors econòmics anunciant una debilitació de l’economia, els reguladors/governs ha d’escollir una de les següents opcions:
1 Continuar l’expansió injectant encara més diner, sovint abaixant els tipus d’interès (com els tipus de ‘prima’ o ‘descompte’) o simplement movent grans quantitats de diners cap a certs sectors (com el 2008, que es van injectar 700.000 Milions de dòlars per rescatar el sector bancari).
2 Deixar que la contracció (recessió) segueixi el seu curs, augmentar els tipus d’interès, i portar l’economia a alguna classe d’equilibri, i així preparar-se per una altra expansió♣
La història ens diu que el patró ha estat practicar les dues, bàsicament amb la idea de ‘facilitar’ la recessió augmentant la liquiditat. El raonament és simple. És políticament impopular per les classes riques tenir desocupació i ciutadans pobres. Això pot conduir a la pèrdua de credibilitat dels líders polítics i fins i tot a una revolució. Així doncs, hi ha sempre el joc d’aplacar el poble amb falsa seguretat, per tal d’evitar la veritat de la disfuncionalitat inherent del sistema i la corrupció de l’esquema de Ponzi conegut com Sistema Monetari.♠
Ara, el resultat d’aquest ‘alleujament’ de la contracció és simplement retardar el que és inevitable i des de que el govern dels EUA ha ‘alleujat’ cada contracció en els darrers 70 anys

15 wordnet.princeton.edu/perl/webwn
♣ Aquests són exemples resumits. Aquesta guia no té la intenció de detallar tots els components i atributs.
♠ En un sistema on el diner és creat del deute dels diners existents a dalt de tot del sistema de deute, amb interessos carregats, creant més deute que diners en circulació. Això és un clàssic sistema piramidal. L’eina és anomenada “Sistema Fraccionari de Reserva.”En el capítol 2 de Web of Debt ,“Xarxa de Deute” de l’Ellen Brown trobareu més informació de les polítiques d’expansió econòmica.





injectant més i més diner al mercat. Un ‘escenari del dia del judici final’ ens espera... la ‘gran contracció’...i pot ser que passi mentre escrivim això.
La figura 1 a sota, és l’ideal del cicle econòmic, amb una ondulació constant amb màxims i mínims corresponent als punts d’Auge i Fracàs.

Però considerant que el diner ha estat sempre injectat estratègicament en el sistema quan hi ha contracció, la línia principal actualment creix. La figura 2 a sota és una representació idealitzada del que ha estat passant en els darrers 70 anys i el que sembla que s’apropa: la “gran contracció”.
El març de 2006 el govern dels EUA va aturar la publicació de l’informe M3 que és la suma total de diner a l’economia en totes les seves formes (virtual i material). Quina és la raó d’això? No volen que la gent s’adoni de la quantitat de diner que injecten al mercat.








La figura 3 mostra l’evolució del M3 fins al dia que van deixar de publicar-l’ho.

Evolució de l’ M3 Dòlars en el mercat (Billons)

Malgrat la discontinuïtat en la informació de la Reserva Federal, economistes seculars han estat capaços d’unificar els trams independentment♣ en base a les publicacions fins el març de 2006. L’ M3 ha crescut passant de 10 bilions als 14,5 bilions a finals de 2008. Un augment de gairebé el 50 % en només 3 anys, com es veu a la figura 4

Projecció de l’ M3 fins a finals de 2008


Fins on podem arribar? A aquest ritme, l’any 2015 la quantitat de dòlars en el mercat, serà de prop de 30 bilions.
Ara, només que s’injecti diner al sistema no vol dir que hi hagi precisament un moment d’expansió. És un moment crític. Per exemple, un dels indicadors més clars de l’expansió econòmica és la creació d’ocupació. La figura 5 mostra els nivells d’atur dels EUA, incloent-t’hi el SGS, que té en compte tots els no treballadors dels EUA que no són comptats com aturats, perquè se’ls ha acabat la prestació.

♣http://www.shadowstats.com/alternate_data/money-supply


Mentre que les agències oficials del govern dels EUA informa que la taxa d’atur se situa al voltant del 7 % al final de 2008, les agències no oficials (SGS)♠ eleven el percentatge fins prop del 18 %. A la propera secció analitzarem altres raons, però de moment, amb aquesta informació, és fàcil entendre que la injecció de diner al mercat no sembla ser la solució per superar la crisi financera.
Com hem dit abans, la injecció de més i més dòlars no pot ser infinita, perquè el Deute i la Inflació causades per l’expansió superaran l’’augment’ dels beneficis. Això és el que està passant i cap intervenció (rescat) per ‘alleujar’ la crisi sembla funcionar.
Perquè? Principalment perquè els nivells de deute són massa alts. El deute total del govern dels EUA més el dels seus habitants és de 53.000.000.000.000 dòlars(16) al 2007 (figura 6). És una bogeria quan te n’adones que els diners en el mercat són 12.000.000.000.000 dòlars. Hem d’injectar 40 bilions de dòlars per cobrir aquest deute? No!, perquè no només crearia bilions de deute, sinó que provocaria una hiperinflació a gran escala. Des d’un altre punt de vista, el PIB dels EUA era de prop de 14 bilions!(17)















♠ L’SGS Nivell d’Atur no Oficial reflecteix tots els treballadors que no reben prestacions i els no inscrits a cap registre, sumats als de l’atur oficial (BLS) http://www.shadowstats.com/alternate_data
16 http://mwhodges.home.att.net/nat-debt/debt-nat-b.htm
17 https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/print/us.html


-
Ara (2009), la deflació i la inflació s’estan produint al mateix temps, i la deflació, en la forma de contracció guanyant. El diner està desapareixent més de pressa del que s’injecta, i s’injecta alegrament. Mentre que el propi sistema estableix aquesta inevitabilitat en ell mateix. La cadena d’esdeveniments del col·lapse actual semblava començar en la creixent bombolla especulativa del mercat immobiliari. Un cop s’ha enfonsat, el mercat Derivat (en el que els valors de les seves participacions superaven el PIB de tot el planeta uns quants cops)(18) que va jugar amb les hipoteques, va esdevenir ‘tòxic’ degut a les execucions de les hipoteques impagades. Això va desencadenar la fallida de les empreses que necessitaven inversió, arribant inevitablement a l’acomiadament dels treballadors. Aquesta crisi sistèmica és global, degut a la naturalesa internacional dels mercats financers, motiu pel qual, els països occidentals tenen els mateixos problemes econòmics que els EUA.
Observa que tot i que la bombolla immobiliària i els “crèdits abusius” semblen ser els culpables d’aquesta crisi, en realitat no ho són. Aquesta fallida hagués passat d’una manera o d’una altra degut a la veritable naturalesa del sistema econòmic. En qualsevol cas, la increïble irresponsabilitat implícita en la gestió d’aquest sistema perjudicial ha accelerat i exagerat la severitat del col·lapse, creant un futur molt fosc, si aquesta falsa estructura coneguda amb el nom de “Sistema Monetari” és manté.
L’últim recurs
Tot el que s’ha descrit a la secció anterior és de gran importància en termes de comprensió d’on som i cap on anem en aquesta estructura econòmica. Cal adonar-se que aquesta informació és molt rellevant tant pels habitants dels EUA, com pels de la resta del món, ja que compartim el mateix sistema i tot està estretament relacionat.
Ara, com a resposta a aquests problemes, molt sovint la gent suggereix que una “reforma monetària” és la solució. Aquests suggeriments sovint consisteixen en: tornar a l’estàndard de l’or, prohibir els interessos, eliminar la Reserva Federal i donar el poder d’emetre moneda al govern i deixar que aquest distribueixi el deute lliurement...etc.

♠ Mil milions a Europa és un bilió als EUA
18 Brown, Ellen, Credit Default Swaps: Evolving Financial Meltdown and Derivative Disaster Du Jour , webofdebt.com, 2008

Mentre aquestes reformes i altres es basen en una certa lògica, cap reconeix un fenomen sense aturador que s’ha accelerat des del començament del segle passat, i que ha tingut un immens impacte en el treball:
La substitució de les màquines pel treball humà.
En el nucli mateix del sistema econòmic hi ha el mecanisme de Treball per Ingressos. Tot el sistema econòmic es basa en la venda de treball humà com una comoditat en el mercat lliure. Si els humans no tenen l’opció de “treballar per viure”, llavors el sistema monetari com el coneixem s’ha acabat. Ningú pot comprar res sense diners. Les empreses no poden produir si ningú té poder de compra. Això sobrepassa tot el que hem estat discutint en aquest capítol.
Com va dir John Maynard Keynes, a la seva Teoria General de l’Atur, Interès i Diner
“Estem sent afectats per una nova malaltia de la que molts lectors potser encara no saben com es diu, però que tindrà un paper fonamental en els anys que vindran – ‘atur tecnològic’. Això significa que el descobriment de sistemes per a reduir la mà d’obra (automatització), ens porta a plantejar-nos a on podem trobar nous usos de la mà d’obra que es quedarà a l’atur.”(19)
Mentre que els politics, líders econòmics i sindicals discuteixen si la deslocalització o la immigració són les causes de l’augment de l’atur, la veritable causa no entra en el debat públic: Atur Tecnològic
En paraules del premi nobel d’economia Wassily Leontief:
“El paper dels humans com el principal factor de la producció està destinat a disminuir en el mateix sentit que els cavalls en l’agricultura vas ser substituïts pels tractors.”(20)
En tant que el mercat capitalista està construït sobre la lògica de reduir els costos (inclosos els laborals) per incrementar els beneficis, la inclinació a substituir el treball humà per màquines quan és possible, és una progressió natural de la indústria. Una màquina no necessita descans, ni assegurança mèdica ni salari, i mai no crea problemes sindicals ni fa vaga.


Un simple cop d’ull a les estadístiques del treball als EUA per sectors, ens mostra que el patró de l’automatització substituint treball humà és definitiu. A l’agricultura, casi tot el tradicional flux de treball està realitzat ara per màquines. El 1949 les màquines recol·lectaven el 6 % del cotó, el 1972, el 100 %(21). Quan l’automatització va entrar en el sector manufacturer el 1950, 1,6 milions d’obrers van perdre la seva feina en 9 anys(22). El 1860 l’agricultura proporcionava el 60 % del mercat laboral, avui no supera el 3 %(23). El 1950 la indústria donava feina al 33 % dels treballadors, avui només el 10% hi treballen(24). La indústria de l’acer des de 1982 fins al 2002 va augmentar la seva producció de 75 a 120 milions de tones, mentre que els treballadors van passar de 289.000 a 74.000 en el mateix període(25). Alliance Capital, el 2003 va realitzar un estudi de les 20 primeres economies mundials, i va publicar que entre 1982 i 2002, 31 milions de treballadors industrials ven perdre la seva feina, mentre que la producció va pujar un 30%(26). Aquest patró d’ Augment de la Productivitat i Benefici, acompanyat del Descens de l’Ocupació, és un fenomen nou i poderós, sense canvis a la vista.


19 Keynes, John Maynard, The General Theory of Unemployment, Interest and Money, 1931
20 Loentief, Wassily, National Perspective: The Definition of Problems and Opportunities, June 30th 1983, p3
21 Peterson, Willis, The Cotton Harvester in Retrospect: Labor Displacement or Replacement? St Paul, 1991, pp 1-2
22 Kahn, Tom, Problems of the Negro Movement, Dissent, 1964, p 115
23 “Why job growth is Stalled”, Fortune, 3/8/93 p.52
24 http://www.usatoday.com/money/economy/2002-12-12-manufacture_x.htm
25 Schwartz, Nelson D. Will ‘Made in the USA’ fade away? Fortune Nov 24th 2003, p. 102
26 US Weekly Economic Update: Manufacturing Payrolls Declining Globally: The Untold Story, Alliance Bernstein Oct 2003

Així... on han anat a parar aquestes feines? Al Sector dels Serveis. Mentre, des de 1950 al 2002 el percentatge de treballadors del sector serveis va pujar del 59% al 82%(27). Els darrers 50 anys, el sector ha absorbit les feines que s’han perdut a l’agricultura i a la indústria.
Malauradament, aquest patró s’atura, tan de pressa com l’automatització computeritzada avança. Entre 1983 i 1993, els bancs van reduir un 37% el nombre de caixers, i a l’any 2000, el 90% dels clients dels bancs utilitzen caixers automàtics(28). Els telefonistes de moltes empreses són substituïts per contestadors automàtics computeritzats. McDonalds, per exemple, ha estat plantejant-se la total automatització dels seus restaurants, substituint tots els dependents per màquines dispensadores, i automatitzant les seves cuines amb noves màquines, com la gira-hamburgueses, etc.(29) Si no ho fan, és per la por a una reacció popular en contra. Perquè saben que si ho fessin, es perdrien moltíssims llocs de treball.
Cap àrea del sector serveis escapa a la imminent automatització. De fet, si un es posa a pensar en les possibilitats de l’automatització del sector serveis, se n’adona que d’un dia per l’altre la majoria de llocs de treball quedarien desfasats, començant per venedors, caixers, cambrers i telefonistes.
L’Economista Stephen Roach ha advertit:
“El Sector dels Serveis, ha perdut el seu paper desenfrenat de creador de llocs de feina”(30)
Mentre aquesta transició succeeix, on és el sector emergent que ha de donar feina a tots els treballadors desplaçats? Realment no n’hi ha cap... com a mínim per ara. Si bé en el reialme de les noves tecnologies és emergent, crea feines molt especialitzades, i és del tot incapaç d’absorbir la immensa pèrdua de llocs de treball que s’aproxima. Mentre, els economistes lluiten per a crear models per combatre aquesta qüestió del creixement de l’atur sense fre, que van des del subsidi públic, fins a l’exempció d’impostos, la majoria refusen considerar que és el realment necessari per prevenir el caos total en el planeta. No es tracta de solucionar aquests temes emergents, és temps de sobrepassar el sistema en la seva totalitat ... perquè sistema de canvi monetari, així com el mateix Capitalisme han quedat completament obsolets en el despertar de la tecnologia creativa.

Resum del capítol 2
El sistema monetari mundial no és més que un joc. No té una base sòlida. Va sorgir milers d’anys enrere, quan l’escassetat de recursos era un problema del dia a dia. La gent llavors, necessitava alguna manera de distribuir els béns i els serveis, i compensaven aquells que treballaven per produir-los. Aquest Sistema Monetari basat en el treball humà ha estat la base de la societat tant temps, que la majoria de la gent no s’arriben a imaginar un món diferent. Malgrat això, els mecanismes del sistema, estructuralment i psicològica, han creat problemes dramàtics per la societat sencera, des del crim monetari i distorsió emocional, fins a l’abús i explotació del planeta i d’altra gent a gran escala. El món avui és realment només una sèrie de màfies tribals. La línia entre crim organitzat i negocis tradicionals no existeix en realitat. A més, ara tot el món està en deute amb ell mateix, devent quantitats còmiques de diners, mentre la integritat de l’estructura del món financer està a punt de col·lapsar-se degut a la seves pròpies deficiències.
Tanmateix, a més dels punts assenyalats, hi ha encara una força imprevista, que garanteix la desaparició del sistema tal com el coneixem, i ve en la forma de l’Atur Tecnològic. Els éssers humans es veuen desplaçats per tecnologies d’automatització avançades a un ritme accelerat, establint un desastre de proporcions sense precedents, ja que si la gent no treballa i no pot
27 http://www.usatoday.com/money/economy/2002-12-12-manufacture_x.htm
28 Retooling Lives, Vision 2000 p. 43
29 http://www.techdirt.com/articles/20030801/1345236_F.shtmls
30 Interview, 3/15/94 noted in The End of Work (by Jeremy Rifkin), p. 143


guanyar diners per a comprar coses, no caldrà produir res. Aquesta realitat és la prova final de que el sistema actual està desfasat, i si volem estalviar-nos aldarulls als carrers i una pobresa a una escala mai vista, haurem de revisar les nostres nocions tradicionalitzades sobre com funciona la societat en la seva base.
Requerim un sistema social nou, que estigui actualitzat al coneixement actual i als mètodes moderns.
- Part 2: Què és rellevant -
Capítol 3
La llei natural
Si sortim del complex social i ens examinem a nosaltres mateixos i al món des d’una perspectiva més àmplia, tendim a trobar que hi ha moltíssim soroll al sistema. En altres paraules, les bases de la vida s’han dissolt en un mar d’obligacions social, ocupacionals i financeres, moltes de les quals són en gran mesura artificials. Per exemple, la necessitat de diners i ingressos posa als humans en una posició on les opcions són molt limitades. Normalment el lloc de feina que algú ocupa no reflecteix els autèntics interessos que té, ni els interessos de la societat en general. Si examinéssim les feines que existeixen avui, tendiríem a trobar que la gran majoria no tenen més funció que la perpetuació del ‘consum cíclic’. Aquesta arbitrarietat constitueix un enorme malbaratament de vida i recursos. Per exemple, una persona que ven assegurances està participant en una ocupació que només és rellevant pel funcionament intern del sistema monetari, no té cap base a la natura pel que fa a una veritable contribució a la societat. El mateix succeeix amb els corredors de borsa, comercials i qualsevol altre que estigui relacionat amb el sector financer. Són vans papers arbitraris que no contribueixen amb res real a la societat a llarg termini. Tot i que argumentaran que el seu paper afecta a la gent en el seu dia a dia dins els sistema econòmic, és el moment de fer un pas enrere i comencem a dirigir els nostres esforços en qüestions socials que siguin realment rellevants pel progrés social... en oposició a les feines arbitràries conjurades per fer-se ric a costa dels altres. Això es una dilapidació de vida. Conseqüentment, el sistema educatiu sencer a l’actualitat no és més que una planta processadora de galetes, que bàsicament prepara als humans pels rols ocupacionals predefinits. Aquest element de la vida humana ha esdevingut tan tradicionalment arrelada, que molts consideren la natura de ‘tenir una feina com un instint humà. Els pares pregunten als seus fills: ‘Què vols ser quan siguis gran?’ com si hi hagués només una cosa. Això destorba i viola el potencial humà.
Ara, en nom de l’argumentació, oblidem els modes actuals de conducta a la societat i considerem que és real. Plantegem una qüestió:
Quines són les facetes casi-empíriques de la natura i què ens ensenyen aquests coneixements sobre com hauriem de governar la nostra conducta en aquest planeta?
Llei Natural 1:
Cada ésser humà necessita nutrició adequada, aire net i aigua neta i en tant això, s’han de respectar els processos simbiòtics ambientals inherents. En primer lloc, actualment, prop del 40% de les morts del planeta són causades per la pol·lució de l’aigua, l’aire i el sòl.(31) És un percentatge al·lucinant. Com pot la societat prendre’s a ella mateixa seriosament, quan no podem ni mantenir en bona forma els nostres recursos més vitals? Perquè tants científics avui estan treballant en interessos esotèrics com els ‘forats negres’, ‘ camps quàntics’ i ‘formació de




31 http://www.eurekalert.org/pub_releases/2007-08/cuns-pc4081307.php
planetes’, quan encara no podem ni cuidar-nos de nosaltres mateixos!
El fet és, que molts humans no entenen o consideren la interconnectivitat de la natura i de la cadena de processos per a generar el nostre menjar, aire i aigua. Però bé, si examinem i aprenem aquests processos, una cadena lògica, juntament amb la suggestiva inferència, ens guiarà cap a conductes humanes mes apropiades que ens ajudaran a satisfer les nostres necessitats.
Per exemple, l’aigua i l’aire són recursos naturals del planeta abundants, que només requereixen que la població humana els mantingui i en preservi les seves fonts. Malauradament, el nostre sistema de beneficis, impulsiu i estret de mires, està veient com l’aigua potable s’està avocant a una greu crisi d’escassetat, ja que la indústria continua contaminant-la. L’aire, per altra banda, tot i ser abundant a tot arreu, ha estat i està sent pol·lucionat en àrees de gran concentració humana, fins al punt que molta gent a Àsia utilitza mascaretes per sortir de casa seva. Clar que l’aire i l’aigua encapçalen els incontables problemes mediambientals. Només als EUA, prop de 3 milions de tones de productes químics tòxics, són llençats al medi ambient cada any – contribuint a defectes de naixement, desordres del sistema immunològic, càncer i molts altres problemes de salut seriosos.(32) Al seu torn, també les fonts de l’aire i l’aigua estan compromeses, Des de la pluja àcida fins a la desforestació, estem veient un continu col·lapse del que solia ser natural, net i abundant.
Pel que fa a la producció d’aliments, hem de tenir clar que la Indústria avui, només vol produir menjar barat i competitiu, sacrificant completament la salut nutritiva. Un exemple el tenim en el ‘xarop de blat de moro d’alta fructosa’ que forma part dels ingredients de la majoria d’aliments en substitució del sucre de canya. Aquest producte, s’ha demostrat que augmenta notablement el risc de diabetis i altres problemes de salut.(33) Perquè el fem servir? ... perquè abarateix costos, i la gent, en el seu esforç per gastar poc, no repara en tot això i el compra ja que és mes barat.
La relació simbiòtica dels processos naturals ha construït un marc de referència, que és avaluable entenent com el món funciona avui a través de la investigació científica. El nostre comportament s’hauria de guiar per la prioritat de buscar la màxima optimització de les circumstàncies que preserven i maximitzen l’abundància i qualitat de les nostres necessitats vitals. Tristament, això no passa.
El fet és que la nostra sostenibilitat es troba sota amenaça pels mètodes actuals que fem servir. El sistema monetari continua operant amb l’interès a curt termini, ignorant la destrucció a llarg termini. Com denota la Llei natural, per viure necessitem un aire, aigua i aliment de més qualitat, llavors hem de superar qualsevol sistema que pertorbi, o pugui pertorbar els
processos simbiòtics mediambientals per mantenir les nostres necessitats bàsiques en ordre. Sinó el superem, les conseqüències de la violació d’aquesta llei, ens pot posar en el punt de no retorn mediambiental – amb el resultat de que inclús la supervivència de l’espècie humana estarà en perill.

Llei Natural 2:
L’única cosa constant és el canvi, i les comprensions humanes estan sempre en transició.
No hi ha cap evidència que argumenti que qualsevol cosa que avui creiem certa, mantingui la seva integritat demà. I si, paradoxalment, això també és cert per tot el que estàs llegint aquí. Tot i que els fenòmens naturals observats semblen tenir una base empírica per les evidències científiques actuals, les particularitats de cada concepte seran sempre alterades, ja que els nostres mètodes d’anàlisi i mesura estan sempre canviant i tant de bo millorant.
En paraules de C.J. Keyser:

32 http://www.eurekalert.org/pub_releases/2007-08/cuns-pc4081307.php
33 http://www.diabeteshealth.com/read/2008/08/20/4274/the-dangers-of-high-fructose-corn-syrup/


“La veritat absoluta és un privilegi de les ments sense educació i dels fanàtics”(34)
Un ràpid cop d’ull als conceptes àmpliament defensats històricament, des de la Terra plana, fins a la idea del sol girant entorn de la Terra, ens mostren que els canvis intel·lectuals són constants, i al seu torn, els humans hem de tenir la ment tan oberta com sigui possible a les noves informacions, inclús si això desafia el sentit de la identitat de la persona. Un dels grans efectes col·lateral més desafortunats de l’evolució en la cultura moderna, és el gran paper de l’Ego en les nostres creences i els nostres valors. La religió, per exemple, tendeix a mantenir punts de vista estàtics, que sovint reflecteixen una visió de la realitat pròpia de milers d’anys enrere. Degut a la construcció de moltes idees religioses, les quals tendeixen a amenaçar amb conseqüències metafísiques (cel/infern) aquells que contradiuen els seus postulats, molta gent al món viu sota aquestes amenaces i realment creuen el que se’ls diu, rebutjant nova informació que podria ajudar-los en les seves vides, sense mencionar a la societat en si mateixa. La religió no està sola en això, ja que sembla que la majoria d’humans tendeixen a voler creure que allò que troben bo i cert és empíricament correcte. Això, és clar, té sentit, ja que la societat avui sovint menysprea aquells que “no saben”.
Tot el que pensem i ‘sabem’ són només probabilitats i amb els moderns mètodes d’anàlisi, que han provat tenir uns beneficis pro actius a la societat durant llargs períodes de temps, ara podem sospesar les nostres comprensions i creences escaladament, des del menys probable al més probable, sense base subjectiva o d’opinió, sinó en reaccions concretes del món natural.
El Mètode Científic
La mateixa natura té les seves pròpies lleis, i no té la capacitat de reconèixer o preocupar-se del que tu o qualsevol altre vulgui que sigui veritat. Donada aquesta realitat, el millor que

podem fer és alinear-nos i aprendre de la natura tan bé com podem. Caminar en el sentit del corrent de l’oceà és molt més fàcil que lluitar-hi en contra... i tot i que algú pot creure’s capaç de caminar pel sostre sense ajudes físiques, la Llei de la Gravetat no li ho permetrà.
El mètode més conegut per a descobrir i aplicar les lleis naturals es denomina: “El Mètode Científic”
El Mètode Científic consta bàsicament de 3 passos:
1) Reconèixer una nova idea o problema que necessita solució.
2) L’ús del raonament lògic♥ per a crear una hipòtesi, considerant tota la informació disponible.
3) Provar la hipòtesi en el món físic a través de l¡observació.

El Mètode Científic es refereix al conjunt de tècniques utilitzades per investigar fenòmens; adquirint nou coneixement; corregint i integrant el coneixement previ i l’aplicació d’aquest coneixement. Les tècniques emprades consisteixen en mètodes d’observació empírics, (com la medició), juntament amb hipòtesis raonades i finalment provar aquestes hipòtesis en el món real per obtenir reaccions dirigides a validar la idea. Tot i que el raonament lògic és important pel desenvolupament de la investigació científica, també pot fallar, ja que cadascú de nosaltres sempre es troba en un estat de coneixement limitat.
Un clàssic exemple d’això el trobem en Aristòtil (384ac – 322 ac). Ell va postular la hipòtesi, a

34 Fresco and Keyes, Looking Forward , Barnes, 1969, p. 62
♥ ‘Lògic’ definit com: mètode de pensament humà que entranya pensar d’una forma lineal, pas a pas, d’una forma orientada en la causa i l’efecte, tenint en compte tanta informació rellevant de cara a trobar una conclusió o hipòtesi.


través del raonament lògic basat en el que ell entenia en aquell temps, que un objecte pesat queia més de pressa que un de lleuger de la mateixa forma i material. Ell lògicament va assumir que quan més pesat és un objecte, més ràpid cau en el buit. En qualsevol cas, ell no va provar la idea. Per culpa d’aquest error en el mètode científic, el món va haver d’esperar 2000 anys més, quan Galileu va provar finalment la hipòtesi d’ Aristòtil... i va trobar que estava equivocat, - el pes no determina la velocitat de la caiguda d’un objecte en el buit.
El punt aquí és que no importa quan correctament raonades siguin les nostres conclusions, aquestes han de ser provades. Si tirem aigua en una fusta que es crema, el foc probablement s’apagarà. El nostre raonament ens podria portar a la conclusió: “l’aigua apaga el foc”. Tot i ser certa en molts casos, si intentem apagar un incendi de gasolina amb aigua, l’oli ardent surarà sobre l’aigua, expandint-se el foc. Llavors tenim que la hipòtesi “l’aigua apaga el foc” no és del tot certa, i ens cal revisar aqueta nova situació i tenir-la en compte.
El Mètode Científic, és també una actitud, una perspectiva. No importa quan ‘cert’ pugui semblar quelcom, han d’examinar a través de l’observació i veure si manté validesa. De fet, hauríem de ser escèptics sobre qualsevol afirmació que no ha estat comprovada en el món físic.


En paraules de Stuart Chase:
“(El mètode científic) es preocupa de les coses que passen, no de com haurien de passar. La majoria de nosaltres avui som científics amateurs, encara que poques vegades en som conscients... El mètode científic no és un assumpte de laboratoris i partícules atòmiques o inclús vares de mesurar; és una manera de veure les coses, una forma re recopilació del coneixement extern que tenim i no anar-se preguntant sobre les pals de croquet de l’Alicia al país de les meravelles.”(35)
El mètode científic d’investigació és el que ens ha permès als éssers humans guanyar comprensió de nosaltres mateixos i del món físic. Per bé o per mal, és el que hi ha hagut al darrere pràcticament tots els avenços que han millorat la vida de l’espècie humana. Mentre que alguns poden discutir sobre el sentit de la paraula “millora”, no hi ha res a la vida comparable a la gran quantitat de creació i llibertat que la ciència ha fet possible. Tots els beneficis físics i materials dels que gaudeix la humanitat són fruit de la investigació científica. Des de l’electricitat al bolígraf, a la penicil·lina, al telèfon, a internet...la ciència ha fet possible moltes coses considerades prèviament impossibles. Inclús el més retrògrad creient en les orientacions tradicionalment religioses, va a l’hospital i es sotmet a la ciència en cas d’una emergència mèdica.
De tota manera, la majoria, en el nostre món romàntic, continuen veient la ciència com un medi fred, sense cor, citant valors abominables com la creació de la bomba atòmica per refutar la perspectiva científica. En realitat, la ciència i la tecnologia només són eines, que com totes les altres poden ser utilitzades per construir o destruir. Aquesta és la nostra elecció.
Equilibri dinàmic
L’ “Equilibri dinàmic” succeeix quan dos o més processos es donen al mateix nivell. Per exemplificar-ho, imagina que tens una petita illa (1) en la que neixen pastanagues silvestres (2) una família de conills i (3) una família de llops. Els conills necessiten les pastanagues per menjar i així sobreviure, mentre que els llops necessiten els conills per menjar i així sobreviure. Hi ha d’haver un equilibri basat en la capacitat de càrrega de l’illa. Si no hi ha prou pastanagues per alimentar als conills, alguns moriran. Si no hi ha prou conills per alimentar als llops, alguns moriran. Si la producció de pastanagues és arrasada per la sequera, ningú sobreviurà.
En altres paraules, hi ha un equilibri en el món físic, que dicta a algun nivell, quines són les


35 Chase, Stuart, Tyranny of Words , Harcourt Brace, NY, 1938, pp.-123-24


possibilitat per aquells organismes que utilitzen recursos disponibles per la seva supervivència. Quant al nostre planeta, això ho anomenaríem “capacitat de càrrega de la Terra”.
Per culpa del sistema monetari, la majoria de materials del planeta estan en possessió d’un nombre de corporacions privades. Aquestes corporacions mai fan públics els seus estocs per
les repercussions financeres que això representaria. Encara pitjor, en el seu millor interès, aquestes corporacions perpetuen l’escassetat tan bé com saben, ja que l’escassetat augmenta el valor de cada unitat, augmentant així el benefici.

La gestió humana de l’Equilibri Dinàmic en el planeta, que és la variable inicial mes importat pel que fa a la gestió de la mateixa societat, només pot venir de la comprensió de quina és la capacitat de càrrega de la Terra a l’actualitat. Les necessitats de la població humana han d’estar en equilibri amb els recursos de la Terra.
Dit això, què sabem i què podem deduir sobre els recursos disponibles de la Terra?
Les parts fonamentals de la construcció de la supervivència humana són:
1) Energia
2) Matèries primeres tecnològiques/industrials
3) Aliment, aire i aigua
(1) La pedra angular de la societat avui, és l’Energia. És un dels factors mes crítics de tota la funcionalitat social. La disponibilitat de fonts d’energia renovable han de ser accessibles abans que cap altra cosa. Afortunadament els resultats són espectacularment positius. Al començament del segle XXI, un mar de fonts d’energia renovable han sortit a la superfície, algunes amb un immens potencial, excedint de llarg els requeriments de la població humana actual. L’era del petroli i altres combustibles fòssils, amb la seva pol·lució inherent està a punt d’acabar-se. No hi ha motius per a cremar combustibles fòssils mai més, els únics motius estan orientats al benefici, interessos creats que mantenen les noves prospeccions energètiques a ratlla. Recorda, la darrera cosa que la Indústria de l’Energia vol és abundància, ja que això es tradueix en una pèrdua de beneficis en el sistema monetari.
Ara, una de les fonts energètiques més important és l’Energia Geotèrmica. Un estudi de l’Institut de la Tecnologia de Massachusetts revela que a la Terra hi ha actualment 13.000 zeta joules d’energia geotèrmica disponibles, amb la possibilitat d’aprofitar-ne 2000 fàcilment amb la tecnologia millorada.(36) El consum total d’energia de tots els països de la Terra està al voltant de 0,5 zeta joules a l’any. Això representa que només amb aquesta font d’energia, la humanitat podria viure durant uns 4.000 anys. Només amb aquesta font! I quan entenguem que la generació de calor de la terra es renova constantment, aquesta energia podria ser utilitzada per sempre.
A banda de la Geotèrmica, la Solar, l’Eòlica, la de les Ones del mar i la de les Marees ens ofereixen també poderoses possibilitat si s’aprofitessin amb la tecnologia apropiada. La radiació solar que rep la superfície de la Terra cada any és de 10.000 vegades més del que la terra utilitza.(38) El problema no és la disponibilitat, sinó la tecnologia que ens permeti aprofita-la més eficientment. Des de senzills panells fotovoltaics que capturen l’energia i l’acumulen en bateries per a ús privat, fins a plantes de producció a gran escala, les noves tecnologies estan emergent , i millorant el seu potencial (39).


36 MIT,(Institut de la Tecnologia de Massachusetts) The Future of Geothermal Energy , 2006(El Futur de l’Energia Geotèrmica)
37 Based on 2005 figures, World Consumption of Primary Energy by Energy Type and Selected Country Groups, 1980-2004
38 http://encyclopedia2.thefreedictionary.com/solar+energy
39 http://www.redorbit.com/news/science/1637594/research_highlights_potential_for_improved_solar_cells/


L’Energia Eòlica, presentada com a dèbil i poc pràctica, és molt més poderosa del que la gent es pensa. El Estudis del Departament d’Energia dels EUA han arribat a la conclusió que les grans centrals eòliques de Texas, Kansas i Dakota del Nord podrien proporcionar suficient energia elèctrica per tots els EUA.(40) Més impressionants són els resultats d’un estudi de la Universitat de Stanford que indiquen que si es pogués aprofitar el 20 % del potencial eòlic del planeta n’hi hauria prou per abastir totes les necessitat energètiques mundials.(41)
I a més, encara tenim l’energia de les marees i la de les ones del mar. La de les marees aprofita els moviments d’aigua oceànics. Instal·lant turbines que capturen aquests moviments es genera energia. També poden aprofitar-se els corrents com el del Golf, que circula sota l’oceà d’Amèrica a Europa, o el corrent d’Islàndia, entre d’altres. Al regne Unit hi ha marcats 42 llocs que ara mateix podrien ser aprofitables i representarien el 34 % de la seva energia.(42) Més efectiva encara, és l’energia de les ones en la superfície del mar, que segons les estimacions té un potencial global per sobre de 80.000 TWH (tera watts)per any.(43) Això representa que el 50% de la despesa energètica mundial durant un any podrien extraure’s només d’aquesta font.(44)
És important puntualitzar que les energies eòlica, solar, de les ones i de les marees no requereixen energia per a ser extretes, a diferència del carbó, petroli, gas, biomassa, d’hidrogen i totes les altres.
El fet és, que no hi ha res tan abundant en aquest planeta com l’energia
L’única raó per la que la gent avui pensi que escasseja és per culpa del sistema monetari/capitalista i la seva propensió estratègia a crear escassetat.
(2) La següent qüestió és què passa amb les matèries primeres industrials? Pot la Terra subministrar les matèries primeres necessàries com fusta, ferro, alumini, cotó,etc. per cobrir les necessitats de la humanitat sencera.
Tot el que ens envolta està compost d’àtoms. N’hi ha de molts tipus, cadascun amb la seva especial combinació de protons, neutrons i electrons.
Aquests diferents tipus d’àtoms se’ls anomena elements. Actualment hi ha 118 elements a la taula periòdica♠ dels que 92 són naturals, i els altres 26 han estat sintetitzats (fabricats) al laboratori. Tota la matèria que hi ha al planeta està composta d’aquests elements. La categoria dels Metalls és la més important, perquè només es fonen a relativa alta temperatura, es poden modelar i convertir en cables fins, làmines que no es trenquen, i a més, la calor i l’electricitat viatja fàcilment a través d’ells. Això els converteix en molt útils per a produir aplicacions/ creacions industrials. Aquests metalls poden ser trobats a l’escorça terrestre i en els oceans, tant en la seva forma pura, o , amb més freqüència, extrets de minerals. Les Reserves Minerals Globals són mesurades per la producció industrial comercial. Malauradament, això no ens mostra amb exactitud la seva disponibilitat. Mentre que alguns són molt abundants, com el sílice (del que surt la silicona), l’alumini o el ferro; d’altres comencen a escassejar com el coure, plom, zinc or o plata.(45) Pel que sap l’autor, no hi ha hagut mai un estudi geològic global dels minerals/elements, només n’hi ha de regionals. Això s’haurà de fer en el futur.



40 “U.S. National Renewable Energy Laboratory”. February 6th 2007
41 http://www.stanford.edu/group/efmh/winds/global_winds.html
42 http://www.bwea.com/marine/resource.html
43 Future Energy Solutions / IEA report, 2003
44 World Consumption of Primary Energy by Energy Type and Selected Country Groups, 1980-2004, Energy Information Administration, U.S. Department of Energy
45 http://www.britannica.com/EBchecked/topic/383726/mineral-deposit/82165/Geochemically-abundant-and-scarce-metals
♠ La taula periòdica és una classificació dels elements químics d’acord amb el seu número atòmic basada en una llei periòdica.





Ara, tenint-ho tot en compte, hi ha bàsicament 3 components per entendre la capacitat de càrrega de la Terra.
(a) Saber exactament quins elements/material té la Terra
(b) Quin nivell tecnològic tenim per crear substitucions de certs elements/materials
(c) Com la societat s’organitza/gestiona els usos d’aquests elements/materials
(a) Ens cal realitzar un estudi de tots els recursos planetaris. Això ens donarà la clau de cap a on hem de dirigir les nostres operacions. Per exemple, si volem conrear una hectàrea de terra per a produir menjar, el primer que hem de fer és examinar el sòl per entendre quines propietats té. Aquesta informació ens permetrà saber què pot ser conreat, així tindrem la capacitat de càrrega de l’hectàrea en qüestió. Per a una perspectiva planetària això és una informació crítica que tindrà efecte directe en la nostra presa de decisions.
(b) La diferència entre el present i el passat és l’augment de la nostra habilitat creativa, a través del mètode científic, de resoldre problemes. La creació de materials per a substituir matèries primeres ha esdevingut un camp molt important. Un exemple el tenim en els diamants, que sempre s’havien considerat molt valuosos, i escassos. L seva duresa els ha convertit en una eina de precisió en les màquines talladores. Ara, amb el desenvolupament de diamants sintètics, aquestes màquines no necessiten el diamant original, convertint-les en molt més barates. Molts dels materials industrials, tenen el seu homòleg sintètic, i aquesta manera científica de resoldre problemes és molt activa avui. De fet l’escassetat de qualsevol matèria primera només és tan rellevant com la quantitat de treball invertit per trobar un substitut o una solució.

(c) Més important que els substituts i les solucions és la veritable natura de l’ús dels recursos planetaris. Realment aquest és el punt de debat més important tenint en compte la capacitat de càrrega de la Terra. Com hem dit abans la de la gent de tot el món funciona dins el sistema monetari, que recompensa l’escassetat, l’obsolescència planejada, la despesa, la pol·lució i la multiplicitat.

Els productes que s’elaboren avui en dia, són moltíssims, comparat amb el passat. Amb l’ús de la tecnologia, som capaços de produir amb molta menys gent, més ràpid que mai a la història. De totes formes, degut al sistema de benefici, hi ha molts fabricants que produeixen la mateixa cosa, ja que han de compartir el mercat.
Els seus productes són inherentment d’inferior qualitat, ja que usen materials limitats per a reduir costos. Amb aquest sistema competitiu, els residus són espectaculars, amb matèria primera malbaratada, per a fabricar objectes que en moltes ocasions no es venen, i acaben en algun abocador. Alhora, la manipulació del poble per part de la indústria per a que comprin objectes inútils, basats en la vanitat, fa que la despesa sigui més gran. Recorda, el sistema monetari només pot treballar si hi ha ‘consum cíclic’. Això ens porta a un abús dels recursos.
La veritable causa de l’escassetat al planeta té menys a veure amb la disponibilitat de recursos, i més amb els nostres modes de conducta malgastadora i explotadora. Virtualment no es para atenció a la conservació o a l’ús estratègic fins que sigui massa tard. En una societat sana, les matèries primeres serien disponibles, la indústria estaria organitzada com un tot per a produir en relació al que hi ha disponible, i cada ítem produït seria dissenyat per a durar tant com sigui possible, provocant la reducció dels excessos de producció i així la preservació dels recursos.
3) Respecte a la producció alimentària i la preservació d’aigua, els mateixos problemes de pol·lució del sistema monetari, retallades de costos i escassetat entren en joc. (Minimitzar els residus redueix el benefici. Reciclar i reprocessar és més car que llençar)
L’aigua cobreix el 70% de la superfície del planeta. Avenços tecnològics com els processos de Dessalinització poden fer aigua fresca, tant de l’aigua del mar, com de les fonts salobres a través de l’osmosi inversa. La tecnologia per produir recursos és tan important com els mateixos recursos. La idea que l’aigua potable és escassa, només és certa en relació als mètodes limitats que actualment usem, juntament amb el que la indústria la contamina.
La producció alimentària també s’expandeix dins l’espectre tecnològic, creant molts mètodes nous de conreu. Per exemple, la superfície de la Terra també pateix un gran abús, amb el seu preciós “topsoil”♣ corromput per els mètodes agrícoles indiferents. D’acord amb alguns informes estem perdent aquesta capa a raó d’1% anual mentre que l’Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA ha determinat que les terres de conreu s’estan perdent, com a poc 10 vegades més de pressa del temps que necessita la terra per a recuperar-se.(46)
Afortunadament, els científics han desenvolupat una nova forma de conreu sense terra anomenada “Hidropònics”. Aquest poderós nou medi deixa un mar de possibilitats per la població humana, no només per compensar els danys causats, sinó permetent expandir l’opció d’on i quan poden ser conreats els aliments. Amb l’agricultura hidropònica, teòricament podríem fer créixer aliments al mig del desert, amb una irrigació adequada, extraient l’aigua del nivell freàtic.
Una altra forma de producció seria la creació de granges subaquàtiques, i plantes aèries. La conclusió és que la producció d’aliments només és escassa si nosaltres ho decidim així. Si escollim mètodes de producció estratègics i intel·ligents, mentre preservem el medi ambient i aprofitem els avenços científics que maximitzin la producció, reduint mètodes insuficients i contaminants, el menjar saludable pot ser tan abundant com la mateixa aigua. Els milers de nens que es moren de gana al món no són per causa de la manca de menjar. És per la seva manca de poder adquisitiu, per la veritable escassetat creada, que causa la mort innecessària de milions cada any.
Resum del capítol 3
L’equilibri dinàmic del planeta Terra en relació a l’espècie humana no és un sistema rígid. Depèn de nosaltres mantenir les coses equilibrades a través de la gestió intel·ligent dels recursos de la Terra. Si això es fa correctament, no hi ha cap evidència que contradigui que podem tenir abundància de tot. Els tres atributs de la gestió son 1) Saber la disponibilitat de matèries primeres 2) treballar activament per superar qualsevol deficiència a través de substitucions estratègiques 3) maximitzar les produccions agrícoles d’alta qualitat utilitzant la tecnologia en tots els aspectes, minimitzant l’impacte ambiental i superar els problemes en general.
La natura té les seves pròpies lleis i pel nostre bé ens convé conèixer-les, i en conseqüència alinear-hi la nostra conducta. Hem d’estar preparats a descobrir que el que avui considerem cert, serà actualitzat demà. Aquesta és la veritable natura del coneixement emergent. Aprenem dels nostres errors. En realitat, els errors són regals, ja que ens poden portar a un nivell de coneixement més alt. El Mètode Científic, amb la seva base en el pensament lògic, hipòtesi i comprovació pràctica, és la guia filosòfica que ha solucionat els problemes i millorat la qualitat de vida de la humanitat durant mil·lennis.

♣Topsoil és com es diu en anglès la capa superficial de la Terra, de 5 a 20 cm de profunditat. Té la més alta concentració de matèria orgànica i microorganismes, a més de ser on es produeix la major activitat biològica de la Terra. Les plantes hi concentren les seves arrels i n’obtenen la majoria de nutrients.
46 http://seattlepi.nwsource.com/local/348200_dirt22.html





Capítol 4
Mitjans per l’Evolució Social
Què volem? Com hi arribarem? Quines eines necessitem?
Els nostres valors consisteixen en què trobem important; les nostres metes; de què ens ocupem; què mantenim sagrat; i que volem de la vida. Els valors no són immutables i eterns, encara els valors son introduïts al la gent quan són joves o nens i tenen un poder molt fort de perpetuar-se. L’adoctrinament tradicional, com ara les creences nacionalistes o religioses poden convertir-se en els pilars de la identitat d’una persona i són difícils de superar emocionalment. El fet és, que els valors humans venen de l’entorn. Si agafessis un nadó d’una família de classe mitja americana i el portessis a viure a l’orient mitjà en una família àrab de creences islàmiques, la seva llengua seria l’àrab i la seva religió l’Islam, i mantindria aquells valors tradicionals que la nova família i el seu entorn social li haguessin ensenyat.
Molts dels nostres valors tradicionals van ser iniciats fa molt de temps. Per exemple, la Bíblia diu “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Què passa si la societat no et necessita per treballar per diners? Com es pot mantenir la certesa d’aquest valor? El fet és que els valors esdevenen antiquats, igual que el coneixement i tot plegat. Respecte als actuals descobriments de la ciència, la majoria dels valors de la societat semblen ser desfasats uns quants milers d’anys.
Dit això, Aturem-nos un moment i decidim quins són els nostres objectius de valors, tant a nivell personal com social. El Moviment Zeitgeist, juntament amb el Projecte Venus, té un conjunt de valors socials, i objectius, que sentim que són crítics per la sostenibilitat de les espècies.
Objectius
· Aigua i aire nets, aliment nutritiu, abundància material, transport ràpid i net, educació rellevant, sanitat pública, la fi de totes les guerres, llibertat personal, un medi ambient que ens permeti millorar constantment les nostres habilitats, potenciació de les possibilitats humanes, reduir l’estrès i reduir el crim.
Aquests objectius socials, estan lluny de ser complexes o irracionals, alguns trobaran que tant els religiosos om els filòsofs seculars han intentat poèticament resoldre aquestes esperances durant segles.
Mètode
Ara, un cop definits els nostres objectius, hem de pensar en quins mètodes utilitzaríem per aconseguir-los. Inequívocament, El Mètode Científic és l’eina més poderosa que coneixem. Observació, Lògica i Prova, han refutat supersticions, intuïcions i metafísica.
En paraules de Karl Pearson:
“No hi ha drecera cap a la veritat, ni manera de conèixer l’univers sinó a través de la porta del mètode científic” (47)
L’ús intel·ligent dels mètodes de la ciència és el que ens ha portat totes les coses que ens ajuden en la nostra vida diària. (Vegeu el capítol 3 on es desenvolupa la metodologia científica)
Eines
Les eines materials per aconseguir els nostres objectius venen de l’ús humà de la Tecnologia. Des d’un simple martell, fins a produccions agrícoles d’alta tecnologia totalment automatitzades, la invenció tecnològica continua facilitant els mètodes de producció, així com convertint coses considerades impossibles en possibles.
La història de la tecnologia mostra un desenvolupament accelerat, enorme. Juntament amb el mètode científic de pensament, les eines tecnològiques que actualment tenim a la nostra disposició tenen l’habilitat de canviar dràsticament la humanitat per camins que la majoria trobaria massa fantàstics per ser certs. Si expliquessis què és un telèfon mòbil a una persona del segle XII, entraria en estat de xoc, sense entendre en absolut aquell “màgic” instrument.
----------------------------------------
47 Pearson, Karl, The Grammar of Science, 1911 p.17

Una característica de la tecnologia és el seu constant desafiament del que és considerat possible. Segons el Doctor Georges Gallup:
“En qualsevol punt de la història, l’home ha assumit que la civilització ha arribat al seu zenit. Ha refusat imaginar-se en una escala de temps de milions d’anys en el futur, com en el passat. Vist des d’una perspectiva dels 8000 anys d’història de la civilització, el progrés fins a l’actualitat pot semblar molt menys impressionant del que avui veiem.”(48)
Al principi del segle XX, la majoria dels científics teòricament estaven d’acord en que volar era impossible. En qualsevol cas, els germans Wright estaven massa ocupats en dissenyar un motor sobre una bicicleta amb ales. Poc després, van desafiar les autoritats científiques i van inventar quelcom considerat impossible: “una màquina voladora”
El fet és que si un científic et diu que alguna cosa és possible, probablement té raó, però si et diu que és impossible, probablement s’equivoca. La ciència i la tecnologia contínuament han desafiat allò considerat impossible, i ho continuen fent a l’actualitat. Això s’ha d’assumir, qualsevol cosa que la tecnologia futura permetrà, ens pot semblar impossible a dia d’avui.
Procés:
Ara, anant enrere a la qüestió principal, els tres atributs de l’evolució personal i social són aquests
Els nostres OBJECTIUS –el MÈTODE de pensament –i les EINES per aconseguir-ho
Definim els nostres objectius basats en el que valorem, utilitzem el Mètode Científic per a resoldre problemes i per crear/provar hipòtesis, i aprofitem la tecnologia per convertir l’objectiu en realitat.
És important puntualitzar que aquesta generalització no és lineal, i que cada part té una influència sobre les altres. A tall d’exemple, els nostres valors són alterats sovint pels avenços tecnològics, juntament amb el raonament lògic i el mètode científic. Si una persona té entre els seus valors el és el d’ “ajudar als pobres”, i pel que sigui, aquesta persona passa a viure en un entorn sense pobresa, aquest valor que tenia no té base per a seguir existint.
Al cap i a la fi, els nostres valors en permanent canvi són l’atribut més important que afecta la nostra evolució social. Els únics valors rellevants són aquells que treballen per a millorar la societat i no aquells que obstaculitzen el seu desenvolupament.
Resum del Capítol 4
La nostra aproximació a l’evolució social comença amb els nostres valors. Aquests són combinacions de reflexions personals en el nostre coneixement adquirit, juntament amb les doctrines tradicionals i culturals de l’entorn on naixem. Així com el temps avança, els nostres valors canvien. Malauradament, la major part dels valors que la gent té avui, venen del sistema social que està clarament antiquat en relació a la ciència i a la tecnologia modernes,
el procés per aconseguir el canvi social consisteix en: saber què volem (Objectius), pensant sobre el material en el sentit més efectiu, d’una forma científica (Mètode) , fent servir els instruments tecnològics més efectius per a convertir l’objectiu en realitat (Eines).
Els objectius de valor del Moviment Zeitgeist així com els del Projecte Venus, són per a redissenyar la societat en benefici de tota la humanitat, assegurant que hi ha de tot per a tothom, maximitzant la llibertat i felicitat humanes, reduint alhora les conductes socials agressives i el crim. Aquests valors es poden aconseguir fent servir els mètodes intel·ligents i humans de la ciència i els instruments de la tecnologia. La propera secció la dedicarem a veure com.

48 Gallup, George, The Miracle Ahead, New York Evanston and London, Harper and Row, 1964, p.ix




- Part 3: Una Economia Basada en els Recursos -
Capítol 5
Cibernació social
Jacque Fresco pensa que:
“Nosaltres reclamem un redisseny avançat de la nostra cultura, en el que les antigues situacions de guerra, pobresa, deute i patiment humà innecessari són vistes no només com evitables, sinó també com absolutament inacceptables. Qualsevol cosa per sota d’això comporta la continuïtat del mateix catàleg de problemes inherent al sistema actual” (49)
Ha arribat l’hora de reestructurar la nostra societat mundial. La causa d’aquesta necessitat no és algun interès creatiu o ambició intel·lectual. La causa és la fallida de l’estructura monetària, incrementant la pobresa al món i els conflictes, la corrupció constant generada per l’obtenció de benefici i el continu enverinament del planeta i de nosaltres mateixos per la indústria comercial a gran escala. Ens trobem en una cruïlla. O agafem la responsabilitat de les nostres vides i de la mateixa societat, o paguem el preu. Quan més fem durar el desfasat sistema actual, més inestables esdevindran les coses.
El Projecte Venus
En aquesta secció, debatrem sobre el Projecte Venus. El Projecte Venus que constitueix el treball que ha desenvolupat al llarg de tota la seva vida l’enginyer social i estructural Jacque Fresco, és una organització que no persegueix res més que una civilització en pau i sostenible. Busca actualitzar la societat en base al coneixement d’avui i als mètodes moderns. Els seus principis es basen essencialment en l’aplicació de la Ciència i la Tecnologia per a preocupació humana i social. L’estructura social que defensa s’anomena Economia Basada en els Recursos.
Una Economia Basada en els Recursos utilitza els recursos existents enlloc del comerç. Tots els béns i serveis són disponibles sense l’ús de cap moneda, crèdit, troc o cap altra forma de deute o servitud. L’objectiu d’aquest nou disseny social és alliberar la humanitat dels rols ocupacionals repetitius, mundans i arbitraris que no tenen cap rellevància pel desenvolupament social i encoratjar un nou sistema d’incentius enfocat en la realització personal, l’educació, la sensibilització social i la creativitat, en contraposició dels objectius superficials i egoistes de la riquesa, propietat i poder que dominen el present. El Projecte Venus reconeix que la Terra és abundant en recursos, i que els nostres antiquats mètodes de racionar els recursos a través del control monetari no seran importants en endavant. De fet són contraproduents per la nostra supervivència. El sistema monetari va ser creat milers d’anys enrere, en períodes de gran escassetat. El seu propòsit inicial era contribuir com un mètode de distribució de béns i serveis basat en les contribucions laborals. No està relacionat de cap manera amb la nostra capacitat de produir béns i serveis en aquest planeta.
Com hem vist al Capítol 2, la tecnologia avançada està provocant un desplaçament del rol dels humans en la força laboral. Aquest paradigma alterarà la societat d’una forma o d’una altra. O bé ens porta cap a un nou sistema social on no es necessiti treballar per a obtenir ingressos, on la societat és entesa com un tot per a beneficiar-se a ella mateixa amb l’ús de la tecnologia avançada dedicada a accelerar la millora social... o probablement ens portarà al camí del caos i el desordre on l’atur creixerà a ritmes mai vistos, s’introduiran mesures policials draconianes per a suprimir la dissidència i els recursos naturals seran del tot explotats i destruïts.
La supervivència física i la qualitat de vida estan basades únicament en l’ús, gestió i preservació dels recursos de la Terra. Ara, amb l’enginy científic per utilitzar aquests recursos de la manera més humana, tecnològicament constructiva i eficient, la tradició de treballar per viure deixa de tenir base lògica. La gestió intel·ligent dels recursos de la Terra és el realment important. En un món més sa tindríem en compte l’equilibri dinàmic dins un ecosistema global, i en base a això ajustaríem la producció.

49 Fresco, Jacque, The Best That Money Can’t Buy: Beyond Politics, Poverty and War, Global Cybervisions,FL, 2002,

Més encara, l’Economia Basada en els Recursos necessita ser global per naturalesa, en la que la utilització del planeta seria compartida per tot el món. El món només pot ser eficient i ben gestionat des d’un punt de vista holístic. Això no és objectiu. La Terra és essencialment una caixa d’eines, plena de possibilitats per nosaltres per crear energia, aliment i tecnologia abundants. Si no realitzem un seguiment de tots els recursos planetaris, si no veiem el planeta com un tot sinergètic, les nostres habilitats seran limitades. Malauradament, el món avui, està dividit per la competència comercial orientada al benefici, pels grups religiosos, i primitives identificacions nacionalistes i egoistes, impedint organitzar un sistema per la gestió global dels recursos. Aquesta és una altra raó per la que dins el sistema monetari o el sistema mateix és perjudicial per la nostra supervivència, per les seves cooperacions entre tribus inherentment limitades. És temps de deixar de banda les nostres religions i diferències nacionalistes i adonar-nos que tots estem aquí, en el mateix planeta, i necessitem les mateixes coses. Només quan el món treballi tot junt aconseguirem substancialment veritable progrés. Discutirem aquest problema de la divisió ideològica en el Capítol 7.
Indústria i Treball
Com ja hem dit abans, les estadístiques ens diuen que el treball humà està sent reemplaçat per les màquines automàtiques, provocant un increment de l’atur, i així, la pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans. Amb el pas del temps, quan aquest fenomen es produeixi, hi haurà un moment crític, en el que la falta de poder adquisitiu destruirà l’economia basada en els diners, ja que no importaran els costos de producció de les empreses... la gent, senzillament no tindrà diners per a comprar coses, aturant el mecanisme del ‘consum cíclic’. Aquells que són conscients d’això, sovint intenten trobar solucions dins el sistema monetari, suggerint-ne algunes com ‘un estat socialista de super beneficència’, on l’elit serà la propietària de les fàbriques, una classe mitja virtual (potser el 5% de la població mundial) treballarà en el manteniment dels robots, mentre que la resta del món tindria un sistema governamental de beneficència, per a poder comprar les coses bàsiques. Aquesta mena d’idees, a més d’horribles són absurdes. Això portaria a una dictadura, restriccions extremes de les llibertats i una gran emprenyada popular, ja que l’estratificació social seguiria, donant a les classes de dalt de tot accés a més recursos que als milers de milions de sota.
Al cap i a la fi, ara estem veient una retenció sufocant i deliberada del desenvolupament tecnològic de cara a mantenir els llocs de treball de la gent. Això és com tenir un trepant elèctric i fer els forats a la paret a mà per a cobrar més hores treballades.. Això, bàsicament és contraproduent. És il·lògic i insà alentir/ignorar el desenvolupament tecnològic per preservar un sistema social antiquat. Una de les principals missions de la Tecnologia és alliberar l’home de treballar! Necessitem un sistema social enfocat a maximitzar les nostres habilitats tecnològiques pel bé de la humanitat i per alliberar-la de la monotonia, i augmentar la productivitat al seu màxim potencial. No podem acceptar menys d’això.
Per argumentar-ho millor, oblidem completament l’actual sistema social basat en la moneda i donem un fresc cop d’ull als mètodes moderns de producció industrial, i de com serien implementades a l’Economia Basada en els Recursos. La qüestió és com dissenyaríem un sistema de producció que maximitzés una producció d’alta qualitat, reduint els residus, que tingués en compte l’equilibri dinàmic de la biosfera i reduís el treball humà mecànic?
Basat en el mètode científic, a continuació detallem com seria desplegat el raonament lògic del mètode de producció:
Pas 1: Estudi dels recursos planetaris
Pas 2: Decidir que necessita ser produït, orientat des del punt de vista de les necessitats bàsiques (com menjar, aigua, un sostre sota el que dormir, etc.) passant pels productes basats en la producció (matèries primeres, màquines automàtiques, desenvolupament tecnològic, etc.) fins als productes sense utilitat (Instruments musicals, reproductors audiovisuals, ornament personal, etc.)
Pas 3: Optimització dels mètodes de producció maximitzant la vida útil dels productes.
Pas 4: Mètodes de distribució per l’accés humà.
Pas5: Reciclatge optimitzat d’aquells productes que eventualment esdevinguin obsolets o inoperables.
Pas 1: Estudi dels recursos del planeta
Com hem vist en darrer capítol, és crític saber què tenim en aquest planeta, ja que això es tradueix en les possibilitats que tenim. Amb aquesta informació, la producció sempre s’ajusta per compensar qualsevol cas d’emergència, juntament amb la distribució de matèries primeres més adequada matemàticament, basada en la disponibilitat i les seves aplicacions més rellevants. Qualsevol escassetat de recursos és dirigida immediatament trobant alternatives i substituts. Aquesta sensibilització pot ser obtinguda per una reacció electrònica en temps real de tots els sectors de recursos de la Terra, entrat a una base de dades central que controla qualsevol problema d’escassetat. Aquesta idea d’una monitorització dels recursos mundials, pot semblar desgavellada, inclús podria semblar complexa. De fet, l’exèrcit dels EUA i el Pentàgon disposen ara de satèl·lits i monitors oceànics per motius de defensa. Aquests instruments podrien simplement reorientar-se per a finalitats mediambientals, enlloc del control dels humans.
Pas 2: Decidir què necessita ser produït.
Què necessitem? Aquesta és una poderosa qüestió, perquè, a part de menjar, aigua i refugi, la majoria no tenen idea del que realment necessita o vol, perquè mai no han estat informats del veritable estat de la tecnologia. El què pensem que necessitem és un resultat directe de l’estat de sensibilització de la societat respecte al desenvolupament tecnològic. Per exemple, una persona de fa 300 anys podia necessitar agulla i fil per a sorgir una camisa foradada. Avui, podria pensar que es necessita una màquina de cosir electrònica... o ... més acuradament, el que necessitaria és un tipus de roba que no s’estripi amb facilitat, o gens. Algú que té pols a casa seva, podria pensar: “necessito una aspiradora”. N’està segur? Potser el que necessita realment és un sistema de pressió per a la llar que no permeti que la pols entri a casa, o equipat amb uns filtres d’aire electrostàtics la pols allà on sigui i destrueixi la producció de bactèries. En altres paraules, si examinem críticament què pensem que necessitem en un sentit material, comencem a veure que les necessitats estan en transició constant. La ciència i la tecnologia són baròmetres de les necessitats utilitàries del humans, i conseqüentment tots el productes que són creats són tan avançats tecnològicament com sigui possible. El sistema monetari actual, que genera residus, productes antiquats constantment, només per mantenir la indústria i l’economia actives. Això és perquè la majoria dels productes produïts ni existirien si la industria estigués enfocada a servir les necessitats de la societat.
Pas 3: Optimització dels mètodes de producció maximitzant la vida útil dels productes.
Si anés a construir-me un escriptori per a mi, intentaria assegurar-me que em durés tant de temps com sigui possible. Això té sentit, oi? Si l’escriptori es trenca significa que n’hauré de construir un altre, el que representarà més temps i nou material. Semblaria lògic que tot el que es produís a la societat tingués la major durada possible que la tecnologia permetés. Malauradament, al nostres sistema actual, passa tot el contrari, ja que com hem dit anteriorment, el sistema monetari prospera en la multiplicitat i l’ obsolescència planejada. Sense això, tota l’economia s’ensorraria. Aquest mecanisme del sistema no pot ser sinó perjudicial. Com algú pot fer-se enrere i defensar la propensió del sistema per malgastar! En un món més sà farem les coses perquè durin.
L’optimització dels mètodes de producció passa per utilitzar els materials i els mètodes més aptes i útils, i produir coses que tinguin una vida més llarga i siguin més eficaces. El treball humà no només està sent reemplaçat per màquines, sinó que aquestes fan la feina molt millor que els humans, les estadístiques de producció ens ho mostren contínuament. La productivitat industrial augmenta quan les màquines reemplacen als humans. Això, clar, no és cap sorpresa, ja que una màquina no es cansa i sempre és més acurada i consistent. Treball automatitzat de gran eficiència, juntament amb gestió científica dels recursos (com hem vist a capítol 3) ens permetria un entorn fluid i sense escassetat que podria ser gestionat per una petita part de la població.
Pas 4: Mètodes de distribució per l’accés humà.
Els mètodes de distribució també dependrien de l’estat de la tecnologia. Per exemple, la producció esdevindria tan racionalitzada, que un producte només es crearia quan la petició la fes la persona que el necessita. Malgrat tot, de moment, magatzems com a centres de distribució juntament amb el lliurament automatitzat serien la manera més simple per a la distribució. A més, en tant que no es farien servir diners en aquest sistema, hi hauria molt poca necessitat d’acumular coses. No hi ha raó per robar una cosa de la que pots disposar lliurement... i tampoc hi ha raó per vendre-la, no tindria cas.
De fet, tots els béns en una Economia Basada en els Recursos estan dissenyats per a durar tan com sigui possible, el valor de la cultura consumista que tenim avui, quedaria desfasada, desapareixeria. Sense mencionar el resultat de tots els altres valors distorsionats imposats per la publicitat actual, que porta la gent a sentir cobdícia, inferioritat o ineptitud degut al que fan o al que no posseeixen. La publicitat no existiria en aquesta nou sistema, a part de la disponible informació general dels productes que algú pensi que pot necessitar. Per obtenir un producte, una persona, es connectaria a la xarxa, buscaria la funció de l’ítem i feria la petició. Podria estar disponible per la recollida o el lliurament poc després.
Pas5: Reciclatge optimitzat d’aquells productes que eventualment esdevinguin obsolets o inoperables.
Aquest pas realment comença a la fase de producció, ja que cada producte dissenyat té incorporada la consideració de reciclable en origen. Seria ideal que cada cosa que es produís fos sostenible i reciclable. Aquesta consideració estratègica asseguraria que tots el productes obsolets serien reutilitzats, reduint els residus i fins i tot eradicant la mateixa paraula.
Un dels components més confusos i difícils per a molts a l’hora de considerar els 5 passos mencionats té a veure amb el pas 3 i el us de màquines per a realització de tota la labor humana. La qüestió “Qui mantindria les màquines?” és comuna. De seguida en parlarem.
En qualsevol cas, anem a repassar breument la història i aplicació de màquines automatitzades i tecnologia informàtica.
El primer gran robot, l’ Unimate de Unimation Inc., tenia un volum de 9 m³. Ocupava 6 m² de superfície. Va ser desplegar per a primer cop al 1961 a la planta que té la General Motors Corporation a Trenton, Nova Jersey, on va descarregar una màquina de modelat a pressió. Sis anys després la GM utilitzava el Unimate per a fer les soldadures i per a grapar les tapisseries dels seients. Al 1970, la fàbrica va instal·lar la primera línea automàtica de soldadura, formada per 28 robots.
Aquells que formaven part del negoci de fer els robots sabien exactament quines implicacions tenia. Al 1962, John Snyder, president de U.S.Industries, Inc., un fabricant d’equipaments automatitzats, va engegar la “Fundació per l’automatització i l’ocupació”, en l’intent de “desenvolupar vies per minimitzar l’impacte dels treballadors desplaçats per les màquines.” Una vegada, va establir:
“Jo vull vendre les màquines automatitzades que la meva empresa fa, però si la nostra economia es torna agre, si el problema de l’atur no se soluciona, tindré dificultats per a vendre-les, i al final no hi haurà raó de construir-les. Segons el meu punt de vista, tots el homes de negocis haurien de compartir aquesta idea – que el problema de l’atur i l’automatització és tan seriós pels negocis, com per l’ocupació”(51)

50 Sprovieri, John ,50 Years of Assembly: Robots to Change the Future—Again
http://www.assemblymag.com/Articles/Column/BNP_GUID_9-5-2006_A_10000000000000127612
51 Rodden, Robert G., The Fighting Machinists, a Century of Struggle. http://www.iamawlodge1426.org/hisupdate63.htm

Al 1946, el primer ordinador que es va inventar es deia ENIAC. Tenia 18.000 tubs de ràdio, ocupava una superfície de més de 200 m² i pesava més de 30 tones. (52) El professor Irving Brainerd va especular una vegada que durant les 80.223 hores que va funcionar, va resoldre més càlculs dels que havia fet la humanitat sencera en tota la història(53)
A l’actualitat, un xip de mig mil·límetre quadrat té les mateixes capacitats que l’ENIAC (54)
Ara, la maquinària es combina amb la computerització. Essencialment l’ordinador és el cervell que instrueix a la màquina amb el que s’ha de fer. La combinació de màquines i ordinadors es podria dir: Cibernació Les màquines cibernètiques probablement són les invencions més poderoses i influents que mai ha inventat la humanitat. Les possibilitats d’aquestes eines estan en via de canviar tota la fabricació de la societat... començant per l’alliberament de l’ésser humà de l’obligatorietat de treballar per a viure.
En paraules d’Albert Einstein:
“La darrera automatització... convertirà la nostra indústria moderna en antiquada i primitiva, igual que el que ara pensem de l’edat de pedra”(55)
No hem de lluitar contra aquesta realitat. Hem d’assumir-la emfàticament. La Cibernació és la Proclamació de l’Emancipació de l’espècie humana, alliberant-nos de la monotonia del la feina quotidiana, obrint-nos a nous horitzons del potencial humà i l’exploració.
El Doctor Norbert Wiener, notable “Pare de la Cibernació” va anunciar:
“És una degradació per l’ésser humà estar encadenat a un rem per ‘extreure’ la seva força, però no és menys degradant col·locar-lo en una cadena de producció fent una tasca repetitiva que només demanda una milionèsima part del seu potencial cerebral.”(56)
Aquestes màquines cibernètiques superen de llarg l’exactitud física dels humans, i a més, poden processar dades a una velocitat increïble, també molt per sobre de les capacitat de càlcul d’un cervell humà. I per aquells adoctrinats en la ciència ficció, que pensen que les màquines poden adquirir “consciència” i “substituir la raça humana, hauria de quedar ben entès que això no té base en absolut. Les màquines cibernètiques no són més que extensions creatives del rendiment humà. Igual que un martell t’ajudarà a clavar un clau a un tauló de fusta, una màquina cibernètica realitzarà tasques complexes facilitant els processos per a obtenir un objectiu. Les màquines fan allò pel que han estat programades, res més.
Arthur C. Clarke va escriure:
“La idea popular, fomentada pèls còmics i les formes més barates de ciència ficció, de que les màquines intel·ligents poden esdevenir entitats malvades, hostils als humans, és tan absurda que no val ni la pena gastar energia en rebatre-la. Estic temptat a argumentar que només les màquines no intel·ligents poden ser malvades... Aquells que presenten les màquines com enemics actius només projecten la seva pròpia agressivitat. Quan més intel·ligents, més gran és el grau de cooperativitat. Si mai hi ha una guerra entre humans i màquines, és fàcil suposar qui la començarà”(57)
Una de les reaccions més usuals a la idea de que les màquines poden arraconar els rols dels humans és la desconfiança deguda a la nostra relació amb la tecnologia. Des de cotxes que s’espatllen fina a ordinadors que es pengen, la societat avui, sembla tenir una relació d’amor- odi amb la tecnologia. Bé, en primer lloc, com hem vist abans, en el sistema monetari totes les coses produïdes estan dissenyades per a durar poc. Fins i tot la NASA amb la seva extrema necessitat dels millors materials i la millor tecnologia té un pressupost , i si cal l’ha de retallar. El teu cotxe o el teu ordinador no tenen les mateixes opcions. Tant la de l’automòbil, com la de la informàtica són indústries amb un gran nombre d’empreses dedicades a la reparació i el

52 http://en.wikipedia.org/wiki/ENIAC
53Kanellos, Michael, ENIAC--Monster and Marvel, http://news.cnet.com/2009-1006_3-6037980.html
54 http://en.wikipedia.org/wiki/ENIAC
55 Fresco and Keyes, Looking Forward , Barnes, 1969, p. 72
56 Fresco, Jacque, The Best That Money Can’t Buy , Global Cybervisions, 2002, p. 54
57 Clarke, Arthur C., Profiles of the Future , NY Harper & Row, 1964, pp.226-227



manteniment. Si els ordinadors i els cotxes es fabriquessin per a durar tan com sigui possible, desenes de milions de llocs de treball es perdrien al món sencer només en aquests sectors.
En última instància, el primer pas cap a la seguretat que aquestes màquines cibernètiques que creem estiguin fetes dels millors materials i la millor programació, requeriria superar el sistema monetari, ja que aquest està en contra de l’eficiència i la sostenibilitat. No hi ha cap raó perquè totes les coses de casa teva, des de la nevera a l’estufa, el televisor, l’ordinador... no durin tota la vida sense cap reparació. Com es pot dir en confiança? Perquè els millors materials disponibles en aquest planeta, com el Titani, que té propietats molt sostenibles que el fan durar milers d’anys. Els productes que es venen avui en dia estan fets dels materials més barats per augmentar els marges de benefici. Avui, trobaràs que tots els productes estan fets totalment o parcialment de plàstic. El plàstic és un dels materials sintètics més barats. No té tolerància a la calor, Es trenca amb relativa facilitat i es deteriora molt a la intempèrie – i clar, tot es trenca...aquest és el propòsit.
En un món més sà, això no es toleraria, i les màquines industrials creades, no només tindrien la màxima durabilitat, sinó que també serien capaces de reparar-se a elles mateixes.
En els cotxes, hi ha un munt de llumetes que s’encenen per indicar-nos que hi ha un problema en alguna part del cotxe. Aquesta idea es pot expandir a qualsevol altre màquina fins al punt que no només ens avisi del problema, sinó que altres màquines puguin solucionar-lo o bé canviar la peça espatllada en temps real. Encara més avançades són les tecnologies de materials com els “aliatges amb memòria de forma”. Aquests materials poden literalment recordar la seva forma. En el cas que una estructura física d’una màquina es trenqui, un corrent electrònic pot ser enviat a aquella secció, corregint instantàniament aquella estructura. I aquestes tecnologies són realitats emergents. El problema és que la producció d’aquest nivell d’eficiència no està recompensat en el sistema monetari, i molta gent a la
nostra societat no tenim ni idea del que és actualment possible.
En paraules Thorstein Veblen:
“Si la indústria productiva del país estigués completament organitzada con un tot sistemàtic, i gestionat per tècnics competents...per maximitzar la producció de bens i serveis, enlloc de com ara, mal portat per homes de negocis ignorants...per maximitzar el benefici, el resultat de la producció de béns i serveis, sense cap dubte superaria l’actual sortida de béns i serveis en uns quants centenars per cent”(58)
Ara, el paper que els humans ferien en una planta industrial de producció, totalment automatitzada amb alta tecnologia seria la supervisió, res més.
Un cop establert el Sistema Cibernètic Industrial, només és qüestió d’actualitzar el sistema i assegurar que segueix en ordre. I quan més temps passi només podem esperar que el nivell de les nostres capacitats tecnològiques continuaran creixent.
Però, i les feines complexes, com els doctors o els arquitectes, què?
Ens hem de preguntar a nosaltres mateixos, “Quina és la naturalesa dels nostres rols laborals?”. Però, quina és exactament la feina que fa un metge, o un fuster, o un paleta, o un arquitecte?
Reconeixen i reaccionen als patrons observats.
Quan un/a metge/ssa et fa una exploració, tot el que està fent és referenciar el que ha après. Si vas a la dermatòloga perquè creus que tens un càncer al braç, mirarà la pell i mentalment buscarà a la seva memòria un patró que haurà aprés durant la seva formació i exercici. Segurament et prendrà una mostra i per introduir-la a una màquina analítica. És un procediment “tècnic”. No hi ha una raó perquè no sigui inventat un escàner òptic , que analitzi la pell igual que un metge, i immediatament entengui quines poden ser les condicions. Un ordinador modern, programat amb tecnologia òptica no està limitat per l’espectre de l’ull humà; té una memòria i una capacitat de processar dades que superen llargament les


58 Veblin, Thorstein, The Engineers and the Price System , NY B.W. Huebsch, 1921, pp.120-121

capacitats humanes. Fins i tot la cirurgia, tan complicada com ens pot semblar avui en dia, és un procés purament tècnic. Només és una qüestió de temps que màquines extremadament avançades reemplacin els cirurgians. Això ja està passant en algunes àrees.
El mateix passa per a qualsevol ofici utilitari. Un ‘fuster’ és una persona contractada per a crear o arreglar una estructura. Si bé pot tenir un punt de creativitat, la feina del fuster, basa les seves decisions en la física, la geometria i en materials moderns. Si vols construir un escriptori la primera cosa a tenir en compte és que el material que utilitzaràs sigui el millor possible, llavors aplicaràs la metodologia de màxima integritat al material. Aquestes premisses són completament tècniques sense la necessitat d’una opinió humana. I això ens porta a adonar-nos d’un fet clau... que tindrà un efecte important en el nostre progrés al planeta:

La delegació de la presa de decisions als ordinadors és el proper pas.
Els rols quotidians que els humans assumim a la societat són per naturalesa fonamentalment tècnics. Això sembla obvi en la labor física, fa temps que veiem màquines en sectors com la indústria o la construcció. Però tot i que molts no ho vegin així, la nostra labor mental també la deleguem als ordinadors. Si et sembla estrany, pensa si mai has fet servir una calculadora, has delegat la teva presa de decisions a una màquina.
Hem de recordar que el raonament lògic, que és la teva habilitat cognitiva de pensar en solucions a problemes des d’un punt de vista de causa i efecte, és un procés completament tècnic, basar en la quantitat d’informació que tinguem en un moment donat. Per exemple, quan tenim un problema amb el nostre cotxe, anem al mecànic que a través de les seves habilitats en el reconeixement de patrons i la memòria associativa considera les possibles causes que poden haver provocat el problema, juntament amb les possibles solucions, basades en el raonament. És un procés tècnic, objectiu.
En qualsevol cas, el cervell del mecànic només és capaç d’emmagatzemar una quantitat limitada de dades. Una màquina moderna programada, per altra banda, té una capacitat d’acumulació de dades tremendament superior al cervell humà. Suposem que hem programat un ordinador amb les dades consistents en el cotxe en qüestió, un ordinador que coneix cada component del vehicle, cada peça, cada cargol, cada circuit electrònic, etc. També ha estat programat amb aplicacions de física, i així pot relacionar segons el criteris de causa i efecte del problema, entenent el cotxe com un tot, no només una part determinada. Quan un cotxe és portat al taller per a la seva reparació, el mecànic reconeix les propietats físiques tan bé com pot, llavors se’n va a l’ordinador, entra una descripció del problema: “El llum del davant de la dreta no rutlla”. L’ordinador, presentaria tot un seguit de temes relacionats amb el llum, i llavors feria unes preguntes al mecànic de cara a trobar la possible causa. L’ordinador diria “examina el cable 15b”, mostraria un diagrama on es veiés la ubicació del component, i si el mecànic veiés que aquest no és el problema, introduiria nova informació, i l’ordinador aniria a la propera possibilitat lògica. L’ordinador està prenent decisions...el mecànic només dóna la informació i obeeix les ordres per arreglar el problema.
El punt important aquí, és que no hi ha cap àrea de les feines que fan els humans que no pugui ser altament perfeccionada delegant la presa de decisions a la intel·ligència informàtica. De fet, el que ens separa de les màquines a un nivell cognitiu utilitari és la capacitat de crear associacions complexes al nostre cervell. No hi ha ordinadors avui capaços de respondre efectivament a preguntes complexes en anglès, encara. Cal que el llenguatge sigui traduït a un que sigui programat per entendre, com les matemàtiques.
També assenyalar que nous camps, com la ‘Intel·ligència Artificial’ (AI) estan començant a créixer amb increïbles possibilitats per aquest tipus de “consciència”. Amb el temps, els ordinadors seran capaços d’entendre processos de pensament complexos fins ara només atribuïts als humans. No hi ha cap prova que contradigui aquesta realitat.
A la propera secció descriurem com aquesta opció nova de delegar la nostra feina i la presa de decisions a un sistema informàtic altament eficient és el que constituirà la substitució de la institució del “Govern” tradicional.
Govern:
“(L’) aclaparant i encara accelerat desenvolupament de la ciència i la tecnologia no ha estat acompanyat per un desenvolupament igual el les pautes socials, econòmiques i polítiques... Ara estem... començant només a explorar les potencialitats que ens ofereix pel desenvolupament a la nostra cultura fora de la tecnologia, particularment en els camps social, polític i econòmic. És segur predir que... aquests tipus d’invencions socials considerades modernes que són el Capitalisme, Feixisme i Comunisme seran considerades com experiments primitius dirigits a l’adaptació de la societat moderna als mètodes moderns” (59)- Dr. Ralph Linton
En primer lloc, el Govern, tal com el coneixem, és un subproducte de la nostra escassetat mediambiental. Com els clans mafiosos, els governs del món persegueixen les seves posicions de poder actuals, treballant agressivament per a mantenir el seu avantatge econòmic. Pel que fa a la gestió social, tot el que un govern d’un país bàsicament pot fer és establir pressupostos, fer lleis i declarar la guerra. Els Governs són creacions del sistema monetari. Malauradament, degut a la veritable naturalesa del seu poder, la història ha esdevingut una cadena constant de corrupció governamental, des de la massacre genocida de gent del bàndol contrari en una guerra, fins a l’opressió deliberada del propi poble per a mantenir l’ordre establert. La raó per la que tots els governs del planeta són corruptes és perquè han d’estar dins aquest sistema. Els governs han d’estar enfrontats entre ells, amb “imperis mundials” periòdics emergint cada 200 anys mes o menys.
Qualsevol govern tradicional, de cara a mantenir el control sobre el seu poble, ha de promoure un sistema de valors unificat. Si els líders d’un país volen que la gent doni suport a la guerra, posaran estàtues d’”herois de guerra” als parcs i places, i els mitjans de comunicació promouran la “noblesa” dels militars. També citaran a “Déu” i justificaran que les seves guerres són una forma de lluita contra el “mal”. Aquesta manipulació manté al poble desinformat ‘a la seva banda’ amb un limitat punt de vista del que passa al món.
Com va dir un cop Albert Einstein:
“El patriotisme és una malaltia.” Per una persona dir “Els EUA són el millor país del món” és exactament el mateix que dir “Els blancs són la raça escollida de Déu.” Patriotisme és racisme amb una bandera... res més.
El fet és, que les decisions del Govern estan basades en l’estret benefici propi d’una elit, igual que les corporacions. Això no és més que destructiu i insostenible.
Com hem assenyalat abans, quan més pensem sobre els problemes en aquest planeta, des de pobresa a l’Àfrica, fins a la destrucció de l’Amazònia, veiem que tots els problemes de la vida per naturalesa són realment tècnics.
Per això, les opinions tradicionals tenen molt poca raó de ser a l’hora de resoldre problemes, ja que gràcies a la nostra visió tècnica podem arribar a la majoria de respostes utilitzant el Mètode Científic juntament amb totes les variables conegudes relatives al problema. Si una persona llegeix una pàgina d’un llibre, fàcilment en pot tenir una “opinió”. Si una altra persona llegeix tot el llibre també tindrà una opinió. Quina opinió té més valor? La de la persona que només ha llegit una pàgina, o la de qui ha llegit el llibre sencer?
En altres paraules, quanta més informació és recopilada en el procés de presa de decisions, més acurada serà la decisió. Com hem vist abans, les màquines computeritzades tenen millors habilitats de resolució que els humans, tant en l’àrea física com en la mental. Els nostres pensaments no es poden comparar als ordinadors que poden tenir accés a terabytes d’informació d’immenses bases de dades i treure resultats a una velocitat propera a la de la llum. La transferència de la presa de decisions a màquines intel·ligents és la propera fase de l’evolució social. Això redueix notablement l’error humà, elimina perillosos esbiaixos, la subjectivitat i la opinió.

59 Linton, Ralph. The Tree of Culture (New York: Alfred A. Knopf, 1959, pp 47-8)

Per culpa de les limitacions dels equipaments sensorial i cortical en el nostre cos i el nostre cervell, ningú pot saber-ho tot en aquest món. Els nostres sentits són limitats. Els nostres ulls només veuen una fracció del camp electromagnètic... aleshores és lògic que deleguem la presa de decisions a les màquines, ja que aquestes no tenen aquestes limitacions. Els ordinadors poden ser/seran capaços de resoldre problemes que els humans no podem senzillament per les nostres limitacions físiques i mentals. Les ulleres són una eina tecnològica... una extensió de l’ésser humà que ajuden a una persona a veure-hi millor del que ho faria sense elles. Les màquines cibernètiques no són altra cosa. Són senzillament eines que augmenten les nostres habilitats. L’espècie humana té la poderosa habilitat de millorar a través de la invenció tecnològica. Hem de ser conscients d’aquest potencial i maximitzar-lo.
En una Economia Basada en els Recursos, la gent no pren decisions; arriben a elles a través de la utilització d’avançades eines tecnològiques que incorporen el Mètode Científic. No hi ha una manera ‘socialista’ o ‘conservadora’ de dissenyar un avió...llavors, perquè utilitzem aquests punts de vista antiquats a la nostra societat? Quan reconeguem que la societat és una invenció tecnològica, amb les seves variables realment no diferents que les variables per a dissenyar l’avió, llavors veiem que la nostra orientació pel que fa a allò que anomenem “govern” hauria de ser purament científica. La “política” és quelcom antiquat, ja que els seus procediments són clarament subjectius i sense referència científica. La política és una conseqüència del sistema monetari i de l’escassetat. Ara hem de treballar cap a un nou paradigma – venint d’un període on el principal problema era compartir l’escassetat, anant cap al nou problema de crear i distribuir l’abundància.
El Govern, així com el concepte d’’Estat’ seran completament superats i reemplaçats per un sistema objectiu de gestió global de recursos i organització tecnològica. En un sistema d’abundància, l’’Estat’, tal com el coneixem, no té raó de ser. El govern també esdevé un Sistema Cibernètic, que combinat amb la indústria es fa responsable de la producció i distribució de béns, juntament amb la gestió dels recursos i la gestió mediambiental. La base estructural per aquest sistema de “govern” està idealitzada així:
1) Una base de dades central amb catàlegs de cada material conegut i comprensió tècnica per a resoldre problemes i per a la invenció. Com hem vist abans, els ordinadors tenen l’habilitat de catalogar informació i computar lògicament a una escala molt més gran que l’ésser humà. Només els ordinadors seran capaços de controlar la integració de tot el coneixement conegut i arribar a decisions que estaran basades lògicament , en la totalitat de dades conegudes. Abans ja hem deixat clar que les decisions més eficients són les que s’han pres tenint en compte el major número de variables rellevants. Està a les nostres mans, començar a desenvolupar una Base de dades Informàtica Central que contingui tot el coneixement, des de les propietats a les aplicacions i combinacions de cada element de la taula periòdica, per a completar la història de les invencions tecnològiques. Un cop el sistema associatiu emergeixi, el qual permetrà als ordinadors contextualitzar i relacionar transversalment totes les disciplines, tindrem a les nostres mans una eina d’immesurables proporcions. Les limitacions de les nostres habilitats físiques i cognitives deixaran de ser un problema, perquè el nou mètode de solucionar problemes i d’invenció serà una interacció amb la Base de dades. Podria presentar-se en una senzilla forma de pàgina web, on les consultes rebrien una resposta en temps real basada en l’estat del coneixement. Un cop més, aquest procés de consulta i interacció, no és diferent que ajudar-se d’una calculadora, però aquesta nova “calculadora” té un poderós sistema associatiu, que li permet no només entendre les matemàtiques, sinó que pot integrar la física, la biologia, l’astronomia i tots els camps científics per a respondre a qualsevol pregunta.
És molt probable que l’exèrcit dels EUA disposi actualment de bases de dades similars, per la presa de decisions en l’estratègia en temps de guerra.
Malgrat això, perquè aquest sistema sigui efectiu, ha de tenir actualitzacions permanents de tot el planeta per a entendre quins recursos tenim i quins no. Això requereix sensors a nivell planetari. En altres paraules:
2) Un ampli sistema nerviós autonòmic a nivell planetari, amb sensors mediambientals en totes les àrees del planeta, generant un “Reacció Electrònica Industrial” quant als recursos, operacions i altres qüestions mediambientals. Aquest sistema nerviós està connectat a la Base de dades Central citada anteriorment. El sistema holístic rastreja tots els recursos del planeta, alhora que monitoritza la Terra per prevenir els desastres naturals, com terratrèmols, huracans, i altres fenòmens naturals. Aquesta Base de dades inclouria un estudi dels recursos disponibles, plantes de producció, personal científic i tècnic, transport, laboratoris de recerca, facilitats mèdiques, escoles, etc. Això no es crea de la nit al dia, però si ens hi posem, si construïm sistemes regionals permanentment interconnectats a nivell global, pot ser una realitat abans del que pensem. Aquesta integració pot informar a la Base de dades sobre el que està disponible i el que escasseja, mentre que la Base treballaria sense descans per ajustar els mètodes industrials basant-se en l’equilibri dinàmic del planeta. Evidentment, la total cooperació internacional és l’única manera de fer funcionar tot el sistema. Al capítol 9 en tornarem a parlar.
3) Equips interdisciplinaris de tècnics supervisaran el sistema i orientaran els projectes de recerca per a continuar creixent amb eficiència i evolucionar socialment. En una optimitzada versió del sistema menys del 5% de la població mundial hauria de dirigir l’espectacle. Quan més alta sigui la tecnologia i els mètodes, el nombre decreix.
És clar que molta gent sovint es pregunta, que passa amb la democràcia? Aquest sistema és una democràcia? Com participaré en el sistema? Escollirem als membres dels equips interdisciplinaris?
En una Economia Global, Basada en els Recursos, on la “indústria” i “govern” estan combinats en un sistema cibernètic que incorpora ordinadors amb bases de dades que solucionen problemes, juntament amb sensors d’abast planetari, els conceptes tradicionals d’eleccions, política, i coses així, no tenen rellevància ni base. Mentre que aquesta idea espanta a la gent de mentalitat tradicional, cal recordar que els nostres problemes a la vida són tècnics, i res més.
La Democràcia en el món actual és una il·lusió. Sempre ho ha estat. La gent es pensa que tenen algun ‘poder de decisió’ en el sistema actual, perquè fiquen una butlleta dins una urna per escollir un candidat que ja ha estat pre-seleccionat .Un cop el candidat arriba al poder, la gent ja no té cap poder. Algú ha votat el consell de ministres? o la rebaixa d’impostos? o l’aplicació de qualsevol llei? O la MAT?o la participació a la guerra de l’Irak? Ningú ho ha fet. El concepte tradicional de “participació democràtica” és només un acudit cruel. El joc ha estat utilitzat per a donar a la gent la il·lusió de control, durant generacions, mentre el distorsionat poder monetari al cim, ha fet el que li ha vingut en gana. Mai hi ha hagut real democràcia a cap país,ni mai n’hi haurà, mentre el sistema monetari funcioni i l’escassetat sigui perpetuada.
Així doncs, com participarien les persones a l’Economia Basada en els Recursos?
Primer, interactuarien amb el programa de la Base de Dades Central, que seria alguna forma de pàgina web on absolutament tothom hi tingués accés. Una persona podria entrar la seva proposta al sistema, la Base de Dades amb el seu immens coneixement, tenint en compte la integració de tots els camps científics , analitzaria la proposta segons la seva integritat tècnica i científica, juntament amb els materials necessaris per la consecució de la proposta. Si aquesta tingués sentit lògic i recursos per a realitzar-la seria enviada als equips interdisciplinaris per supervisar la implementació de la nova proposta al sistema.
Aquests Equips Interdisciplinaris estarien formats per persones escollides per la Base de Dades Central, basant-se en el què han fet i no en el què diuen que faran. Això si és una veritable elecció.
Anant més enllà, la por de la gent a la tradicional “corrupció” no tindria cas, ja que no hi ha recompensa. Els Equips Interdisciplinaris no obtindrien “pagament” de cap manera, perquè els seus punts de vista s’expandirien per adonar-se que la seva recompensa, de fet, seria la millora de la societat, i la seva contribució la realitzarien perquè així ho voldrien. Si això pot ser difícil de considerar per aquells que han estat adoctrinats dins el sistema de recompensa monetària i senten que els diners són l’únic incentiu que hi pot haver; cal tenir en compte que cada dia arreu del món hi ha milions de voluntaris que treballen sense cap recompensa. Al 1992, una enquesta de Gallop Poll, més del 50% dels nord-americans adults (94 milions)van treballar en causes socials voluntàriament, una mitjana de 4.2 hores a la setmana, per un total de 20.500 milions d’hores anuals!(60) Això representa un triomf per l’esperit col·lectiu dels éssers humans, tot i la malaltia de l’interès propi generada pel sistema monetari, els humans continuen esforçant-se per ajudar-se els uns als altres i per donar a la societat sense cap recompensa.
En el futur, aquells que escullin treballar en el Sistema Industrial Cibernètic ho faran perquè és un honor servir a la humanitat. Ells entendran que és en el seu propi interès veure que la humanitat viu i treballa junta pel bé comú. La recompensa en una Economia Basada en els Recursos seria la contínua millora de la societat.

En paraules de Margaret Mead:
“Si t’ho mires de prou a prop, veuràs que casi qualsevol cosa que realment ens importa, tot el que encarna el nostre més profund compromís sobre la manera que la vida humana ha de ser viscuda i cuidada, depèn d’alguna forma de voluntariat.”(61)

En una Economia Basada en els Recursos la participació està oberta a tothom, perquè totes les qüestions són fonamentalment reconegudes com a tècniques. El grau en què una persona contribueix es basa simplement en l’educació d’aquesta persona, i la seva capacitat per a crear i resoldre problemes. Per aquest motiu l ’expansió de l’educació és crítica. A la societat d’avui, es manté al públic permanentment desinformat i tan desorientat com sigui possible. D’aquesta manera el govern pot mantenir el control. En una Economia Basada en els Recursos l’objectiu principal del sistema educatiu és produir el major nombre d’éssers humans més intel·ligents i conscienciats. Perquè? Perquè cadascú pugui convertir-se en col·laborador, afectant positivament en la nostra evolució social pel bé i la millora de les vides de tots.
Resum del capítol 5:
Qui pren les decisions en una Economia Basada en els Recursos? Ningú. Les decisions són preses a través de l’ús del Mètode Científic, fent servir ordinadors que responen en temps real de l’entorn, juntament amb la Bases de Dades Central, que disposa de tota la informació tècnica coneguda, que és mantinguda per els Equips Interdisciplinaris. Aquesta combinació podria ser anomenada Sistema Industrial Cibernètic. Això redueix les opinions errònies i la subjectivitat. No volem persones controlant el govern. Volem fer servir Mètodes Científics per arribar a decisions més apropiades. Per acabar, les úniques qüestions reals per la societat en el món natural són (1) la producció de béns i serveis ha de ser disponible per a tothom, (2) projectes de recerca i sistema educatiu per expandir el nostre coneixement, comprensió i aplicacions, i (3) monitorització constant dels recursos de la Terra i l’atmosfera per prevenir i resoldre problemes mediambientals permetent-nos restaurar i mantenir l’entorn original. Sense l’energia i els recursos malgastats d’anar a una guerra i altres aspectes del sistema monetari, podríem eliminar les reals amenaces per la humanitat, com la predicció dels

60 Hodgkinson & Weitzman, Giving and Volunteering in the United States: Findings from a National Survey , 1992, p2
61 Krikorian, Robert “Have you noticed…”, Vital Speeches of the day, 1985, p 301


tsunamis, terratrèmols, malalties i epidèmies. Els únics problemes reals a la vida són els que afecten a tots els humans.

Capítol 6
Ciutats que pensen
Els antropòlegs sovint consideren la ciutat com la invenció social més fonamental. La primera
ciutat coneguda, es creu que va establir-se a Sumèria a l’any 5400 ac. Des d’aleshores hem vist una evolució tecnològica en els processos i materials utilitzats per a crear els components d’una ciutat, juntament amb integracions avançades de convencions ‘socials’, com les xarxes elèctriques, la distribució d’aigua corrent, etc. En qualsevol cas, les ciutats avui, per modernes que ens puguin semblar, són de fet antiquades de cara a la tecnologia moderna i la ingenuïtat científica.
És el moment d’aprofitar plenament un enfocament dels sistemes als nostres dissenys de ciutat. El terme “sistema” prové del grec “synistanai” que significa “ajuntar o combinar.”Un enfocament dels sistemes significa que els ‘elements’ de la ciutat, com les cases, plantes elèctriques i fàbriques estan interconnectades als ‘processos’ de les ciutats, com la distribució elèctrica, la irrigació, l’eliminació de residus, producció i distribució de béns i serveis, etc.
En una Economia Basada en els Recursos, les ciutats estan dissenyades per ser extremadament flexibles, permetent canvis i millores constants. Són emergents, amb sistemes dissenyats totalment integrats per evolucionar com un organisme viu.
Els models de ciutat innovadors, multidimensionals i circulars dissenyats per Jacque Fresco utilitzarien els recursos i les tècniques de construcció més sofisticats. Tot i així, cal començar de zero. Intentar arreglar les nostres ciutats no val la pena. Ni pel temps que es necessitaria ni per l’esforç que representaria. És molt menys problemàtic i efectiu construir noves ciutat que restaurar les actuals. El disseny i desenvolupament d’aquestes noves ciutats emfatitzen la restauració i protecció del medi natural i els recursos eficientment aplicats, amb conservació d’energia, facilitat per la fabricació, i relativa llibertat en el seu manteniment. De les ciutats velles se’n podrien treure materials, i algunes ser mantingudes com a ciutats museu.
La Ciutat Circular
Model de Jacque Fresco Fotografia de Roxanne Meadows

La ciutat circular permet un ús dels recursos d’eficiència màxima, tècniques de transport i funcionalitat general amb una despesa energètica mínima. L’elegant disposició geomètrica circular està dissenyada per permetre els nivells de vida més alts de la manera més productiva i eficient. Aquestes ciutats responen al rol d’extensions de l’activitat humana i expressions utilitàries; en completa harmonia amb l’entorn natural. La seva configuració seria una representació directa de la funció que serveixen.
A tall d’exemple, el perímetre exterior de la ciutat està orientat a la recreació natural, amb jardins i parcs per passejar o anar en bici, o qualsevol altra activitat a l’aire lliure.
A continuació, hi ha el cinturó agrícola, amb mètodes de conreu, tant d’exterior, com d’interior (hidropònic) per a produir aliments tot l’any.
Seguint cap a dins, vuit àrees verdes proveeixen recursos energètics nets i renovables per a tota la ciutat. Mentre que aquests recursos venen de regions específiques, l’energia Eòlica, Solar i Geotèrmica poden ser explotades aquí mateix. I les ciutats a prop de la costa, poden aprofitar l’energia de les Ones del mar i la de les Marees. L’àrea verda més gran també és l’àrea residencial on s’ubiquen les cases i/o apartaments. Les residències estan construïdes amb tecnologia d’extrusió i altres mètodes de prefabricats d’alta tecnologia. S’han acabat els dies del totxo i la fusta per la construcció. Les estructures del futur podrien ser pràcticament con una unitat sòlida, extrudida com un tot. Totes les llars i apartaments complexos també són virtualment sistemes autònoms. Per exemple, la capa superficial serveix per la instal·lació de plaques fotovoltaiques per a generar electricitat. Les cases a prova de foc, requereixen un manteniment mínim, i estarien preparades per qualsevol inclemència. Els efectes d’inundacions, terratrèmols i huracans, també es tindrien en compte incorporant-los en el disseny, avaluant la ubicació geogràfica de la ciutat.
Seguint endins, trobem els centres educatius i els de recerca, juntament amb els de producció i distribució. Sistemes d’inventaris automàtics integren la producció i la distribució d’una manera altament coordinada i eficient. Sense el problema dels diners i del valor, la producció no té límits.
En el centre de la ciutat trobem una gran cúpula on hi ha el Sistema Cibernètic Central, que és el cervell i el sistema nerviós de tota la ciutat. Com hem dit abans, a través de satèl·lits i sensors col·locats arreu de la ciutat, la cúpula central electrònica controla la producció i la distribució de productes, al mateix temps que els factors mediambientals. Per exemple, quant al cinturó agrícola, sondes electròniques, monitoritzen i mantenen les condicions del sòl, incloent taules d’aigua, distribució dels nutrients de les plantes i altres atributs. Aquest mètode de resposta mediambiental és aplicat a la ciutat sencera. D’aquesta es pot mantenir una ‘economia de càrrega equilibrada’, amb residus i sobrecostos eliminats. També, a la cúpula central hi ha en centre de transport (del que parlarem en breu). Envoltant la cúpula hi ha vuit cúpules més petites utilitzades com a centres culturals, teatres, centres de conferències, esportius, etc.El reciclatge dels residus i altres necessitats van canalitzats pel subsòl, utilitzant els mètode més avançats i la tecnologia més neta.
A part de la Ciutat Circular, altres dissenys inclouen diverses configuracions de ‘ciutat de terra’, ‘ciutats totalment tancades’ i ‘ciutats en el mar.’ La colonització dels oceans és probablement el següent pas que farà la humanitat per alleugerar la pressió demogràfica de terra ferma. Les comunitats de les ciutats oceàniques es desenvoluparan com illes artificials, estructures flotants i observatoris submarins.
Ciutat de terra (variació)
Model de Jacque Fresco i Roxxane Meadows
Ciutat tancada
Disseny de Jacque Fresco, Gràfics de Doug Drexler
Ciutat oceànica
Model de Jaque Fresco, Fotomuntatge de Roxanne Meadows




Les ciutats en terra, sigui quina sigui la forma que tinguin, estan estretament interconnectades dins un sistema planetari. Així com cada ciutat té la seva cúpula central , que funciona com el cervell, juntament amb el sistema nerviós, consistent en la monitorització informatitzada del medi ambient via satèl·lit i sondes electròniques, un complex mundial absorbeix cada ciutat i monitoritza la gamma més àmplia de l’entorn, assegurant que no hi hagi cap mancança de recursos a cap de les ciutat i alhora processant les peticions de cada ciutat, sempre contemplant la disponibilitat dels recursos i vigilant la conservació del medi ambient. Aquest “govern”, si així es com vols anomenar-lo, és on es col·loca la Base de Dades Central, què com hem dit abans, amb el seu sistema nerviós arribant a totes les ciutat, interconnectant-les.




Ciutats Circulars de Recerca Interconnectades

Model de Jacque Fresco i Roxxane Meadows

Transport:
Dins de la ciutat, escales mecàniques, ascensors i cintes transportadores ens permeten moure’ns a tot arreu. El sistema de transport està dissenyat per a reduir tant com sigui possible l’ús de qualsevol tipus d’automòbil. El sistema et pot portar on vulguis de la ciutat. Si vols viatjar fora de la ciutat, monorails, cotxes racionalitzats, avions d’enlairament vertical i trens Maglev utilitzats per a transport continental i intercontinental. Aeroports i sistemes internacional de transport marítim al voltant de les ciutats.
Val la pena assenyalar que pràcticament tots els sistemes de transport de les nostres societat es basa en els combustibles fòssils. En el cas de l’automòbil, la bateria necessària per moure un cotxe a més de 160 Km/h i una autonomia de més de 320 Km ja ha estat inventada, i ja fa temps d’això. Però com que la patent està en mans de la indústria petrolera, que limita la seva disponibilitat per seguir controlant el mercat, i la política de pressió de la indústria de l’energia basada en el benefici, l’accessibilitat i la capacitat econòmica per adquirir aquesta tecnologia està limitada. No hi ha més raó, que la de l’interès corrupte del benefici, que impedeixi que tots els cotxes del món funcionin amb energia elèctrica, reduint la contaminació dràsticament.
Pel que fa a l’aviació comercial, la tecnologia Maglev està en la línia de convertir-la en obsoleta. Un tren Maglev utilitza imans per a la seva propulsió. Està suspès completament sobre un camp magnètic i requereix un 2% de l’energia utilitzada per un avió. El tren no té rodes, no pot descarrilar. A més, poden arribar a velocitats increïbles, per sobre de 6000 Km/h i poden ser implementats tan a terra com sobre l’aigua dels oceans, o per sota. Són més ràpids, nets i eficients amb una despesa energètica molt inferior a la que es gasta avui dia en el mateix sentit.
Tren Maglev

Disseny de Jacque Fresco i Roxanne Meadows

Estil de vida
En el sistema actual, la família tradicional està trencada, amb els dos progenitors treballant per sobreviure. L’economia monetària erosiona la cohesió familiar i la cura de la canalla. L’estrès és elevat degut a les despeses en educació, assegurances, inseguretat laboral i el mateix cost de la vida, sempre ascendent més de pressa que els salaris. En una Economia Basada en els Recursos, la integritat de la vida familiar ressorgiria.
Així mateix, els valors culturals de la societat canviarien radicalment. Amb el sistema monetari superat i tot el món treballant plegats per a produir abundància per a tots els ciutadans del planeta, podríem dedicar molt més temps a les activitats que ens agrada practicar, ja que la llibertat humana seria molt més gran del que coneixem avui en dia.
Alguns, sovint, al sentir això es pregunten: “Què farà la gent?”
La resposta, és clara. Que cadascú faci el que vulgui. Molta gent a la societat actual, té unes limitades opcions a la vida degut a l’escassetat perpetuada. Dins el sistema monetari, la veritable idea de llibertat està coartada, ja que una persona només és tan lliure com li permet el seu poder adquisitiu. Això sufoca la part creativa de la gent, i molts tenen un marc de referència extremadament limitat del que realment és possible.
Per exemple, si una dona en temps passats havia d’anar cada dia a la font amb el càntir per a proveir-se d’aigua per a cuinar, i un dia, es desenvolupés un sistema de distribució d’aigua i ja no hagués de tornar-ne a buscar, tindria una estranya sensació, barreja de inutilitat i alleujament. El fet és que els avenços de la tecnologia canvien els nostres valors, i és important actualitzar-los per adaptar-nos als temps moderns.
Alhora, un dels canvis més profunds en els valors de la gent seria el concepte de ‘propietat’. A la major part del món avui, la propietat és un concepte poderós, ja que tothom associa el que és una persona segons allò que posseeix. Com hem assenyalat, el sistema monetari requereix el ‘consum cíclic’ per a funcionar. Això naturalment ens porta a la necessitat de manipular a la gent fent-los creure que necessiten tal o qual cosa. Amb les poderoses tàctiques de la publicitat moderna, la majoria de la gent dona suport a un sistema de valors artificial i materialista, que els porta a voler posseir més i més productes, tot i que en molts casos no tenen la necessitat d’adquirir-los, i aquests productes no tenen utilitat.
En una Economia Basada en els Recursos, el sistema monetari no contaminarà el cervell humà a través del seu braç manipulador –“la publicitat”. L’infinit mar de tanques publicitàries, anuncis a la TV, a les revistes i tot això deixarà d’enverinar el paisatge i les nostres percepcions. Això provocarà un canvi dramàtic en el sistema de valors humans, i conseqüentment en els estils de vida.
Encara amb més motiu, en una Economia Basada en els Recursos, no hi a raó per la propietat. La propietat és un subproducte de l’escassetat. La gent que ha de treballar molt dur per crear o obtenir un producte o recurs, han de protegir-lo perquè té un immens valor relatiu a la labor implícita associada amb l’escassetat. La propietat no és una idea “Americana” o “Capitalista”... és una perspectiva mental primitiva generada per generacions d’escassetat. La gent reclama “possessions” perquè és una forma legal de protecció.
Resum del capítol 6:
Les ciutats dins una Economia Basada en els Recursos utilitzaran sistemes d’apropament, integrant tots els elements i processos dins un tot , ja que és tècnicament possible. Hem de començar de zero, sense preocupar-nos de les velles ciutats que són intrínsicament antiquades. Hi ha moltes possibilitats pel que fa al disseny de les ciutats, però el més important és el seu funcionament.
L’estil de vida en una Economia Basada en els recursos serà molt diferent de l’actual. Els valors canviaran profundament, quan la influència del sistema actual desaparegui completament. Un dels canvis més profunds serà el concepte de propietat. No hi haurà necessitat o raó per la propietat, ja que ens mourem del concepte ’adquirir’ al concepte ‘accedir’. Tothom al planeta tindrà accés a les seves necessitats, amb tot el sistema basat en fer-ho possible.

- Part 4: Superant la Mitologia -
Capítol 7
Natura o Nutrició


Comportament Humà:

Alguna gent que es paren a considerar els principis d’una Economia Basada en els Recursos pensa que seria difícil degut a una cosa que anomenen “Naturalesa Humana”. L’argument és que els humans som inherentment competitius, cobdiciosos i cegament egoistes, traient d’una forma implícita importància als beneficis de la tecnologia per la societat, pensant que sempre hi haurà corrupció, i sempre hi haurà qui voldrà abusar dels altres i cercar el domini.
La “Naturalesa Humana” es defineix com: “el conjunt d’atributs psicològics compartits per la humanitat que són assumits per ser compartits per tots els éssers humans”(62). Llavors, la implicació del concepte és que algunes conductes psicològiques, per tant conductes mentals, són tenen quelcom d’ “innates” en una persona. Suposadament naixem amb unes inclinacions psicològiques predeterminades. És fàcil veure com aquest tipus d’assumpció s’ha manifestat, ja que si mires enrere en la història, fins avui, veiem una sèrie de guerres, genocidis, conquestes i abusos de poder sense fi. Donat això, aquesta és la pauta que reconeixem...és fàcil assumir que ha de ser la “naturalesa humana”o l’“instint”per comportar-nos de forma recurrent en la història.
Així, l’anomenada “conducta criminal” ha estat una qüestió d’estudi en el camp de la psicologia durant molt de temps. És genètica, la conducta criminal? o l’entorn on es desenvolupa l’individu hi té més a veure. És la vella pregunta: El criminal, neix o es fa? Natura o nutrició?
En primer lloc, que és exactament, la “conducta criminal”? Com qualifiquem distincions conductuals que han estat inventades per l’home i han anat canviant en el temps? El mateix concepte de criminalitat és temporal i relatiu als valors i conceptes de moralitat que té una cultura determinada. Només 600 anys enrere, els asteques feien sacrificis humans per honorar els seus déus. Mataven milers de víctimes, sense que això representés una conducta criminal, era un costum social. I més recentment, l’acceptació de l’esclavitud sense cap recança durant generacions i generacions. A la societat actual, seria il·legal tenir algú treballant de sol a sol sense rebre cap remuneració. És un criminal el que roba menjar per donar-lo a la seva família que passa fam?
La majoria dels psicòlegs i genetistes de la conducta avui, proven de agrupar aquestes “tendències criminals” el que anomenen conducta antisocial, impulsiva i agressiva... tot i que és molt àmplia la interpretació que se li pot donar a aquests termes. També cataloguen els anomenats “desordres de personalitat”, com l’esquizofrènia, bipolaritat, etc.
La idea de que aquests problemes tinguessin un origen genètic va esdevenir popular al començament del segle XIX. Encara més, es va creure que l’esterilització podia aconseguir “eliminar de la societat els criminals, idiotes, i imbècils i violadors”(63) Ara però, els genetistes de la conducta admeten que no que ha cap “gen criminal”. El seu treball se centra en la interacció de la Neuroquímica al cervell, juntament amb estudis on s’observen la família, els bessons i l’adopció.

62 wordnet. Princeton.edu/perl/webwn
63 Joseph, Jay, A critical review of twin and adoption studies of criminality and antisocial behaviors, The Journal of Mind and Behavior.
Està demostrat que la família i Estudis en bessons‘Criats junts’ són mètodes pobres en la recerca genètica de la conducta. Aquests mètodes queden confusos pels factors de l’entorn, ja que els membres de la família comparteixen el mateix entorn.


Sigui com sigui, la recerca en bessons ‘Criats separats’ sembla ser un mètode millor, ja que com a mínim cada bessó creix en un entorn diferent al de la seva família original. Avui per avui, aquests mètodes de recerca són el que tenen major acceptació.
Mentre que aquest tipus de recerca sembla eliminar el problema de al influència mútua sota els patrons de la mateixa família. Si els bessons creixen en famílies culturalment semblants, la recerca no serveix massa de res per a treure conclusions.
Un dels estudis més famosos dels bessons separats és una citada sovint com “l’Estudi Minessota”(64). 348 parelles de bessons van ser estudiades a la Universitat de Minessota, amb un cas notori, sempre citat, que defensa al base genètica de la conducta, el cas dels “bessons Jim”. En Jim Lewis i en Jim Springer van ser separats amb 4 setmanes de vida al 1940. Vivien separats 72 km l’un de l’altre a Ohio, i es van retrobar el 1979.
L’estudi dels bessons idèntics, reunits, va extreure les següents concordances:
-Ambdós estaven casats amb una dona que es deia Betty i divorciats d’una que es deia Linda.
-Un, al seu primer fill li va posar James Alan, i l’altre li va posar James Allan.
-Els dos tenien un germà adoptiu que es deia Larry.
-Ambdós tenien un gos que es deia Toy
-Ambdós van treballar com ajudants de Shèrif a Ohio.
-Els dos eren dolents en llengua i bons en matemàtiques.
- Els dos van fer de fusters, delineants de mecànica (65)

En primer lloc, cal deixar clar que els dos Jims van créixer a 72 Km de distància. Tenint en compte la proximitat, i la cultura de la regió, és segur assumir que els dos homes estaven subjectes a valors i cultura molt similar. Ohio té molt poca diversitat 86% de població blanca, 82% cristians(67) I això és molt important, ja que quan menor és la diversitat que té una regió, més uniformes són les influències de l’entorn. Una altra mancança de l’estudi, és la informació del nivell cultural dels pares adoptius dels dos, ni si havien nascut a Ohio, que podrien ser factors clau per a respondre a tanta casualitat.
Pel que fa al nom de les dones, Linda és el 3er i Betty és el 14è noms en la llista dels 1000 noms més posats als fills als EUA(68). Això és estadísticament sorprenent en vista del número de noms en existència, mostrant una gran probabilitat de coincidència. A més, el nom dels fills, James Alan i James Allan són els noms d’home més comuns als EUA(69). Pel que fa al nom del germà adoptiu, Larry, no és un tema que afecti als bessons sinó als pares adoptius, i demostra
més la similitud cultural dels pares que no dels Jims, cosa que fa pensar que els valors i nivells culturals dels pares adoptius havia de ser molt semblant. El nom dels gossos, Toy (joguina) no és comú com a nom d’animal als EUA, però podria ben bé ser que associessin el nom al sentir als pares dir-lo a l’animal per a referir-se a les joguines dels animals. Un cas semblant als EUA, és el dels nens en edat d’aprendre a parlar, que a l’arribar el pare de la feina la mare els diu ‘Daddy’s home’ (el pare ja és a casa), i associen la idea de ‘home’ (casa) que els produeix una

64 http://mctfr.psych.umn.edu/research/UM%20research.html
65 http://mctfr.psych.umn.edu/research/UM%20research.html
66 http://www.census.gov/popest/states/asrh/tables/SC-EST2005-03-39.csv
67 http://www.spiritus-temporis.com/ohio/demographics.html
68 http://names.mongabay.com/female_names.htm
69 http://names.mongabay.com/male_names.htm


confusió, fins al punt de preguntar: ‘When home coming home?’ (quan casa vindrà a casa?). En altres paraules, el nom Toy pot ser una referència redefinida contextualment. En el cas dels bessons Jim, no disposem d’informació concloent per determinar si hi ha vincles genètics o si es tracta de l’entorn, i sembla que aquesta darrera opció és més raonable.
De totes formes, això no vol dir que la genètica no tingui una gran influència en les nostres vides. És molt important considerar els trets veritablement genètics i els efectes que tenen quan es barregen amb la cultura. Mentre que la majoria estan d’acord en que els atributs físics com el color dels ulls, l’alçada, i algunes al·lèrgies són genètics, molts no consideren que les ramificacions d’aquests atributs tinguin a veure amb la formació de l’entorn. Per exemple, suposem que dos bessons separats al néixer als EUA i cadascun d’ells té la predisposició a créixer per sobre d’1.80 m, amb un metabolisme de persona prima i atlètica, i amb una bona coordinació d’ulls i mans. Posem pel cas que ambdós creixen en una família de classe mitja, amb la cultura tradicional americana (EUA), en un entorn en que l’esport és present; en tant que tots dos tenen una predisposició genètica per ser alts i coordinats, seria fàcil que arribessin a destacar en un esport com el basquetbol, ja que és un dels esports de masses als EUA. Si a més afegim que els seus amics i les seves famílies són capaços d’animar-los, i donar-los suport moral, no seria estrany que aconseguissin jugar com a professionals.
L’activitat de jugar a bàsquet, és genètica? No en el sentit que alguns genetistes de la conducta suggeririen. El fet és que la propensió per jugar-hi és derivada dels avantatges fisiològics que són genètics, juntament amb l’entorn basat en les tradicions culturals. No hi ha cap evidència que pugui suggerir que hi hagi un gen especial en els jugadors de bàsquet. Això és igual d’absurd que defensar que hi ha gens que ens porten a fumar, o a votar un determinat partit polític. La veritable base genètica rellevant aquí, és fisiològica, no conductual.
Els neuroquímics són exemples de les influències fisiològiques en la conducta. La serotonina, per exemple, pot relacionar-se amb la tan citada conducta “antisocial”. Nivells baixos de serotonina aparentment poden portar a la impulsivitat i l’agressió (70). En tot cas, els neuroquímics no instrueixen la conducta d’una persona de maneres específiques. Només com altres atributs fisiològics, poden establir certes propensions. Mentre que aquests químics certament tenen uns base genètica, que podria relacionar-se amb l’herència familiar i general els anteriorment citats “desordres de la personalitat” resultants de desequilibris químics, l’assumpció de la conducta neuroquímica no ens dóna cap idea de com aquestes propensions químiques es manifestaran. En altres paraules, la conducta que podria resultar de la interacció d’aquests químics només pot ser generalitzada. Un podria dir que una persona aparentment desequilibrada té propensió a “emprenyar-se” més fàcilment que la població estàndard. Mentre que això ens dóna certa informació, no ens diu res sobre com es manifestarà aquesta conducta. És l’entorn el que determina la conducta.

No hi ha cap evidència científica que recolzi la idea de que cap de les nostres conductes sigui el resultat dels nostres gens. Totes les conductes que la gent sovint atribueix a l’ ‘instint’ o a la ‘naturalesa humana’ sempre tenen més a veure amb les influències de l’entorn. La noció de ‘naturalesa humana’ és en gran mesura mitològica. Ve de nocions religioses primitives que els éssers humans siguin d’una forma inherent ‘bones o dolentes’. La recerca de la gent que vol trobar el ‘gen’ que causa una conducta particular, no mostra sinó una forma de superstició. És com la gent ‘posseïda pels dimonis’ que controlen el seu comportament.

El fet és que, mentre els trets neuroquímics i fisiològics estableixen propensions a les reaccions i gravitació social d’una persona, és l’entorn el que realment crea els nostres valors i la nostra


70 Elliot, FA, A neurological perspective of violent behavior. In DH Fishbein, The science, treatment, and prevention of antisocial behaviors, pp. 19-21, 2000, Civic Research Institute
conducta. No existeix una ‘naturalesa humana predeterminada o fixada. Els nostres valors, mètodes i accions estan desenvolupades i deriven de les nostres experiències.

Com ja em citat abans, l’estudi ‘Merva-Fowles’ realitzat al 1990 a la Universitat de Utah, va descobrir profundes relacions entre l’atur i el crim. L’augment d’un 1% en l’atur implica:

un 6,7 % d’augment en els homicidis;
un 3,4 % d’augment en els crims amb violència;
un 2,4 % d’augment en els crims contra la propietat.
No només això, també van concloure que els que es quedaven sense feina, eren especialment vulnerables a posar-se malalts. Els resultats van ser que el citat augment de l’atur en un 1 % també es traduïa en:
5,6 % d’augment de les morts per atac de cor
3,1 % d’augment de les morts per vessaments cerebrals
Basat en la taxa d’atur entre 1990 i 1992, això va representar un augment de 35.307 morts per atac de cor i 2.771 per vessaments cerebrals. També van observar que els aturats tenien una probabilitat molt més alta de patir estrès, enganxar-se a l’alcohol o al tabac, de deprimir-se i de consumir dietes menys saludables.(71)
Aquest estudi revela fins a quin punt el patiment i l’agressió poden ser resultat de la depravació de l’entorn, i el poder que té aquest entorn per a modelar el nostre comportament i els nostres valors. De cara a la supervivència, tothom ha de fer el que li cal fer. Això els converteix en ‘criminals’? No necessàriament.
En definitiva, la nostra conducta està basada en el què aprenem, juntament amb les pressions bio-socials amb les que hem de tractar per a sobreviure. La nostra base genètica no ens diu res sobre com hem de funcionar. És el que aprenem i ens acostumem el que crea el nostre comportament. Un home insultat que treu una arma i dispara a algú, ha d’haver après en algun moment de la seva vida què és una arma, com es dispara el gallet i què és un insult. Cada paraula d’aquesta pàgina ha estat apresa per l’autor d’una forma o d’una altra. Cada concepte és una acumulació d’experiència col·lectiva. Realment no hi ha res del que pensem que no ens sigui presentat d’alguna forma de l’entorn. Una persona nascuda en una cultura particular
absorbirà els valors, tradicions i també les conductes d’aquesta cultura. Un nen xinès adoptat per una família britànica, desenvoluparà la llengua, dialecte, manerismes, tradicions i accent de la cultura britànica.
Ara, tornant al punt original pel que fa a la gent que creu que una Economia Basada en els Recursos no funcionaria mai degut als ‘atributs despòtics de la naturalesa humana’; deixem clar que qualsevol persona que mai ha enganyat a algú altre, ha tingut una motivació per fer-ho. La motivació ha estat apresa. En conseqüència, el nostre objectiu com a societat hauria de ser eliminar les motivacions, o condicions que generen conductes socialment ofensives.
A la societat, avui, la condició fonamental per les conductes ofensives està derivada del Sistema Monetari. Com hem dit, El Sistema Monetari perpetua la corrupció, escassetat i insuficiència. L’anomenada decència no pot existir en un món de competència, desequilibri, pobresa i depravació. La conducta despòtica que veiem al món avui, no és el resultat de forces genètiques arrelades. Essencialment és el resultat d’anys de condicionaments d’escassetat i competència. Jerarquia, cobdícia, competència i dominació són manifestacions socials. Si

71 Merva & Fowles, Effects of Diminished Economic Opportunities on Social Stress , Economic Policy Institute, 1992



observem el regne animal, veiem que quan no hi ha escassetat, no hi ha jerarquia. Quan no n’hi ha prou per anar tirant, més animals es tornen agressius, generant jerarquies, mentre que la resta competeix pels recursos d’una forma cobdiciosa.
El professor de Neurologia i Ciències Neurològiques de la Universitat d’Stanford, Robert Sapolsky, va dedicar 30 anys a l’estudi d’una manada de babuins a l’est d’Àfrica. Aquests micos exhibien els mateixos patrons de jerarquia social que els éssers humans avui.
De cop, després de 10 anys d’estudi, va passar una cosa interessant. La manada es va veure afectada per una malaltia que va matar al mascle alfa, que dominava la resta de babuins, deixant la resta de mascles sols amb totes les femelles. Aquest fet va alterar dramàticament l’ordre social de la manada. Cap dels mascles va ocupar la posició del mascle alfa mort. La jerarquia, es va acabar, reduint l’agressivitat de tot el grup d’una forma espectacular. En els següents 20 anys, la manada. I quan un mascle adolescent volia afegir-se al grup, en sis mesos, abandonava l’agressivitat amb la que venia i s’adaptava a la conducta no agressiva de la manada.(72)

Tot i que aquesta observació deixa algunes preguntes, ens serveix per exemplificar com l’entorn modifica les conductes. I inclús quan tenim ’predisposicions’ a certes pautes de supervivències, segueix sent l’entorn el que genera la conducta actual.
En paraules del professor d’epidemiologia Sir Michael Marmot en referència a l’estudi dels babuins:
“Jo diria que el què hem après... de l’estudi dels primats és que les condicions de vida de la gent ... són absolutament vitals per la seva salut. Penso que el que estem provant de crear és una societat millor...com podem crear una societat que tingui les condicions que permetin prosperar a la gent, i això ens està portant a crear una societat millor que promou la prosperitat humana.”(73)

El Doctor Sapolsky afegeix:
“Una de les coses que els babuins ens han ensenyat és que si ells són capaços, en una generació, de transformar el que serien sistemes socials ‘gravats en pedra’...nosaltres no tenim cap excusa quan diem que hi ha certes inevitabilitats dels sistemes socials humans”(74)
En una Economia Basada en els Recursos, els objectius són la igualtat, la llibertat i l’abundància. Si aquests factors ambientals poden ser creats per la humanitat, els nostre sistema social es desempallegarà dels patrons orientats en la degeneració, corrupció i interès propi que veiem avui.
El Sistema Legal
Com que ve de la conducta humana, la societat avui, intenta controlar-se a ella mateixa per la via de l’amenaça, per mitjà de Lleis. Les lleis estan fetes per controlar la gent. Són ‘pegats’ que no s’adrecen a les arrels de les causes de la conducta. Si una persona és detinguda per robar, no es dóna cap idea sobre perquè aquesta persona escull robar. En lloc de pensar en les causes, la societat pren el camí fàcil d’empresonar-la. Au, tots els “criminals” a la presó.
El 2007, més de 9 milions de persones estan tancades a la presó arreu del mon, amb els EUA al capdavant amb el major nombre de condemnats.(75) Això és tristíssim. La font de tot aquest crim és la mateixa societat. No hi ha res com un “criminal”. Com hem repetit, el Sistema Monetari genera corrupció intrínsicament. Com demostrava clarament l’estudi Merva-Fowles, les conductes socialment ofensives estan directament relacionades amb les circumstàncies socioeconòmiques. La gran majoria de la gent engarjolada és d’una posició socioeconòmica desafavorida.

72 Interview with R. Sapolsky, Stress , National Geographic, 2008
73 Interview with Sir Micheal Marmot, Stress, National Geographic, 2008
74 Interview with R. Sapolsky, Stress, National Geographic, 2008
75 Walmsley, Roy, World Prison Population 2007, International Center for Prison Studies, London

Les lleis són tiretes. Enlloc de dependre del fracassat sistema de puniment i empresonament després que el perjudici s’hagi produït, necessitem dirigir-nos cap a les bases de la societat que porten a la conducta socialment ofensiva, com la pobresa, malnutrició, manca d’habitatge, distorsió social, fracàs educatiu, estrès financer, despreocupació de la cura de la infantesa, i coses així.
En conseqüència, si volem alterar la conducta de la gent, hem d’alterar les condicions socials. Volem eradicar els errors. No es tracta de posar un senyal que limiti la velocitat a 120 Km/h per seguretat, es tracta de crear un sistema prou tècnicament segur per no donar opció a l’error humà. Si volem que una persona no robi, el que ha de fer el sistema es proveir-lo de les necessitats que no li motivin el robatori, sense la necessitat de submissió o competència.
Amb el progrés de la tecnologia, tenim la capacitat de crear un sistema social nou que permeti a tots els humans tenir accés a totes les necessitats de la vida, sense una etiqueta amb el preu, sense deute, sense servitud. El resultat seria una espectacular disminució dels crims, ja que la majoria de crims estan relacionats amb els diners. Això no vol dir que de la nit al dia totes les formes de conducta social ofensiva desapareixerien. La gelosia i altres formes de problemes de confiança seguirien creant problemes. De totes formes aquells que cometin actes ofensius socialment en el futur, tindran un tractament molt més humà de cares a una reinserció efectiva dins la nova societat. Si un/a assassí/na en sèrie és capturat, no seria tractat com un criminal, sinó com un malalt. La societat entendrà que la gent és producte del seu entorn, i enlloc de condemnar-lo entre reixes, científics socials buscaran fermament les causes culturals
que han generat la conducta del/a citat/da assassí/na, i consideraran les condicions necessàries per alterar aquesta conducta.
Resum del capítol 7:
La conducta humana és producte de l’entorn. Els components genètics, que es manifesten en els trets fisiològics, només serveixen per crear propensions a certes reaccions. Llavors, en tant que les influències de l’entorn formen la nostra conducta, si trobem pautes de comportament en la nostra societat que són ofensives i abusives, per començar hauríem de mirar en l’entorn per descobrir perquè aquestes conductes es manifesten. El sistema legal avui, és una distorsió social massiva, que no té en compte les influències de l’entorn d’un presumpte “criminal”. En una Economia Basada en els Recursos, on l’escassetat i la marginació social serien dràsticament reduïdes a través de mètodes tecnològics moderns, el comportament de la societat milloraria espectacularment, desapareixent gran part de les conductes socials ofensives.


Capítol 8
Espiritualitat Funcional
La gent vol respostes, així a través del temps ens hem inventat explicacions als fenòmens. I quan les societats han anat creixent, les nostres eines per analitzar el món i els seus atributs han millorat, i d’aquesta manera el nostre coneixement ha canviat basant-se en els nous descobriments. El coneixement és un fenomen evolutiu com tot a la natura. Aleshores, és crític que estem preparats mentalment i física per la pèrdua de valor de les nostres creences tradicionals. Per alguns, això és un procés molt difícil degut a les implicacions emocionals que han creat al voltant de certes creences. La religió és un poderós exemple d’aquestes implicacions emocionals.
L’establiment de les religions, en molts casos sembla arrelada en un perceptiu malentès sobre els processos de la vida. Per exemple, ens mostren una mirada que sovint presenta l’espècie humana a diferent nivell dels altres elements de la natura. Aquest “ego espiritual” ha portat a generacions a conflictes dramàtics, no només entre éssers humans, sinó que també despreocupació entre l’home i la natura. En qualsevol cas, amb l’avenç dels temps, la Ciència ens ha ensenyat com a éssers humans estem subjectes a les mateixes forces de la natura que qualsevol altra cosa. Hem après que tots compartim les mateixes estructures subatòmiques amb els arbres, ocells i totes les altres formes de vida. Hem après que no podem viure sense els elements de la natura... necessitem aire pur per respirar, aliment per menjar, energia del sol, etc. Quan entenem aquesta relació simbiòtica de la vida, comencem a veure que aquesta “relació” ens afecta. Les nostres relacions amb el planeta i la natura són profundes i importants. El medi pel qual s’expressa això és la Ciència, el Mètode Científic que ens ha permès endinsar-nos en aquests processos naturals, per entendre així millor com encaixem en aquest sistema de vida com un tot.

L’Ideal Religiós

Gairebé totes les religions del món parlen sobre certs valors per la humanitat.

Cristiandat:
“Fes als altres el que vols que et facin a tu.”
Budisme:
“Posar-se un mateix en el lloc d’un altre, un no hauria de matar ni causar la mort a cap altre.”
Confucionisme:
“No imposis mai als altres el que no escolliries per a tu mateix.”
Hinduisme:
“Ningú ha de fer als altres quelcom que consideri perjudicial per a un mateix.”
Islam:
“No facis mal a ningú, així ningú et farà mal a tu.”
Judaisme:
“L’estrany que viu amb tu, ha de ser per tu un dels teus veïns, l’has d’estimar com a tu mateix”
Taoisme:
“Considera els guanys del teu veí com teus, i les seves pèrdues com teves.”

Malgrat aquestes nocions, una mirada a la societat actual fa que un es pregunti perquè la idea de valor i respecte cap als teus congèneres no hagi arrelat mai. Va ser el caràcter de Jesús que va dir: “Estima als altres com a tu mateix.” Però com? Com podem tenir una societat on la gent visqui junta en harmonia, treballant pel bé comú, com promouen els ideals religiosos.

La resposta és que depèn de nosaltres dissenyar un sistema que permeti florir aquests ideals humans.

Avui, la nostra societat orientada a l’interès propi , crea un entorn que refusa permetre la preocupació dels uns vers els altres. Aquest sistema està basat en la perpetuació d’un mateix, a expenses dels altres, i per tant no pot mai permetre un món en equilibri i harmonia.

El fet és que, ha arribat el moment de deixar de pregar, de desitjar i de parar de parlar a cegues sobre els nostres ideals humanístics i religiosos i treballar realment per a fer-los realitat!

Parlar és barat:

Una Economia Basada en els Recursos posa en pràctica tot el que les grans religions i filòsofs han parlat des del principi del temps, al considerar que cadascú estimi als altres com a un mateix, i treballant junts en harmonia i respecte mutus. L’ús de la ciència i del Mètode Científic, que sovint s’ha considerat com fred i sense cor, realment presenta un dels desplegaments més profunds i espirituals que mai hem conegut. A diferència d’aquells que parlen sense para de pau, amor i harmonia entre els pobles de la Terra, la ciència pot treballar perquè això sigui possible. No hi ha altra cosa que es preocupi més que el Mètode Científic, i els seus resultats han provat ser cataclismicament beneficiosos per tota la humanitat. Mentre molta gent veu a la Mare Teresa de Calcuta una generositat natural amb gran respecte i temor, ben pocs són els que veuen a Alexander Flaming, el descobridor de la penicil·lina, en la mateixa visió romàntica. La penicil·lina ha salvat incontables vides més que qualsevol organització o idea caritativa. El punt és que la ciència i la tecnologia són divinitats en acció.

Resum del Capítol 8:
És hora de parar de pontificar i parlar d’aquells valors espirituals que religiosos i filòsofs seculars han estat discutint durant mil·lennis i finalment posar-los en pràctica. Mentre hi ha opinions i supersticions sense fi sobre qui som i d’on venim, la qüestió més important que tenim sobre la taula és l’Aquí i l’Ara. En vista del terrible sofriment i futur qüestionable de la raça humana, preocupar-se sobre si déu va crear l’univers... o si varem ser creats per extraterrestres... o inclús si som un producte de l’evolució de matèria celestial, són qüestions insignificants. Si hi va haver o no el Big Bang no modifica els problemes que tenim avui.
No podem esperar alguna revelació divina, o algun “gran home”(mesies) que ens guiï. Hem d’adonar-nos que estem sols en aquest planeta i depèn de nosaltres canviar el món i millorar-lo. La Ciència és l’eina d’aquesta espiritualitat funcional i si treballem per aplicar el seu mètode per la millora de la civilització, podrem assolir les fites espirituals anhelades des de l’inici dels temps.


Part 5 Passant a l’acció
Capítol 9
El Moviment

El Moviment Zeitgeist no és un corrent polític. No reconeix nacions, governs, races, religions, credos o classes. La nostra comprensió conclou que avui en dia són falsedats, distincions antiquades que estan lluny de ser factors positius per a un veritable creixement i potenciació del col·lectiu humà. Estan basades en el poder i l’estratificació, no en la igualtat i unitat, que són les nostres metes. Mentre que és important entendre que tot a la vida és una progressió natural, hem de tenir present la realitat que l’espècie humana té l’habilitat de frenar i fins i tot paralitzar el progrés, a través d’estructures socials obsoletes, dogmàtiques i per tant fora de la línia natural. El món que veiem avui, ple de guerres, corrupció, elitisme, pol·lució, pobresa, epidèmies, abús dels drets humans, desigualtat i crim són el resultat d’aquesta paràlisi.
Aquest moviment, és de consciència, advocant una fluida progressió evolucionaria, combinada amb una progressió personal, social, tecnològica i espiritual. Reconeix que l’espècie humana està en el seu camí natural per la unificació, derivada del coneixement comú de les comprensions fonamentals i quasi empíriques de com treballa la natura i com nosaltres, els éssers humans encaixem/som una part del concepte universal que anomenem vida. Mentre que aquest camí existeix, roman ocult a la majoria dels humans, que continuen perpetuant modes de conducte i associació desfasats i degeneratius. És aquesta irrellevància intel·lectual el que el Moviment vol superar a través de l’educació i l’acció social.

L’objectiu és revisar la nostra societat mundial d’acord amb els coneixements actuals a tot nivell, no només creant consciència de les possibilitats tecnològiques i socials que molts han condicionat a pensar “impossible” o contra la “naturalesa humana”, sinó també superant aquells elements a la societat que perpetuen aquests sistemes desfasats.
Llimant les diferències
Per aconseguir-ho, primer hem d’establir una perspectiva referent al món avui. A partir d’ara la tecnologia pot alliberar als humans del treball, però en el sistema de treball basat en el diner, això s’amaga intencionadament. És inacceptable. Què a la Tecnologia no se li permeti evolucionar pel benefici de l’espècie humana, és com una retallada dels drets civils a cert nivell.
És el moment d’oblidar les nostres diferències i unir-nos tots pel benefici col·lectiu de tota l’espècie humana. Tots necessitem aliment, aigua, aire... i tots perseguim la llibertat i la felicitat. I l’única manera d’aconseguir-ho és treballant tots junts per superar el sistema actual que ha quedat obsolet. És clar que costa molt menys dir-ho que fer-ho, i més per aquells que són víctimes de la distorsió social. Les elits es reforcen constantment, amb més benefici material, més negoci, i més corrupció política. Hauríem de sentir llàstima de la seva ignorància. Com va dir Ghandi:”No odiïs els teus opressors, els necessiten ser alliberats igual que tu”.
El fet és que l’activisme polític tradicional no és el camí. El sistema fa temps que controla i reorienta la dissidència. En canvi, el camí correcte del moviment és la creació d’arrels en la sensibilització de la gent a escala mundial. I això és possible gràcies a la comunicació. Aquells de nosaltres que creiem en aquesta direcció hem de treballar per propagar les nostres idees. La humanitat primer ha de ser conscient d’aquestes directrius socials abans d’emprendre qualsevol acció.
D’ara en endavant, thezeitgeistmovement.com s’està traduint a més de 30 llengües (si algú s’anima a desenvolupar la versió en català, que no ho dubti) , estem creant organitzacions locals, regionals i nacionals amb l’esperança de poder ser presents a cada lloc del planeta.
Aquest tipus de projectes comunicatius, troben molts entrebancs de diversos grups ideològics. És molt important que llimem les diferències entre cultures expressant com en el fons tots som iguals. Les nostres similituds i necessitats han d’anular les nostres diferències ideològiques, polítiques i religioses.
A més de propagar la sensibilització, hem de mostrar també tants fraus i corrupció social com podem. Volem que tots els governs i pobles del món sentin vergonya de les malalties que el sistema genera alhora que també volem que tota la gent entengui les causes de la corrupció, i com evitar-la amb una aplicació intel·ligent de la ciència i la tecnologia. El sistema monetari s’ensorra amb uns resultats catastròfics. És important absorbir aquells que més víctimes del sistema són. Quan una gran quantitat de gent es doni les mans per a perseguir un canvi social dramàtic, començarem la propera fase, que serà pressionar a totes les nacions simultàniament per que surtin del sistema monetari.
Fins llavors, la comunicació, juntament amb una rebel·lió social pacífica són la clau. Com a norma general, totes les facetes socials que perpetuen el sistema de benefici, guerra i abús humà haurien de ser denunciades. Ningú s’hauria d’allistar a cap exèrcit ni treballar en empreses d’armament. A més, s’ha de mostrar clarament què és el sistema polític. Els governs del món estan gestionats per homes de negocis, advocats i militars... probablement tres de les especialitzacions més inútils que tenim. Quan entenguem que els nostres problemes al mon avui són tècnics, veurem que si qualsevol grup de gent considerats prou qualificats per prendre decisions sobre qualsevol tema, ells naturalment serien tècnics i així enfocarien els problemes objectivament... no motivats políticament. La política és una creació monetària.

Consells per a propagar la sensibilització:
- Linca la web thevenusproject.com i thezeitgeistmovement.com a tot arreu on puguis.
- Crea vídeos al Youtube promocionant el Moviment i la idea d’una Economia Basada en els recursos.
- Truca a programes de ràdio i porta el Moviment sempre que puguis.
- Descarrega’t Zeitgeist Addendum i mostra’l a la teva comunitat; entra’l a les xarxes públiques.
- Copia aquest PDF i distribueix-lo en format digital o en un CDrom.
- Descarrega’t la presentació de diapositives de la Orientació, i munta trobades informatives.
- Satura Internet tant com puguis.
- Recorda que el dia 15 de cada mes és el dia Z, i el 15 de març el dia mundial Zeitgeist.
- Treballa en informar específicament aquells que més pateixen les injustícies del sistema.
- Fes públic qualsevol cas de corrupció, dóna-li publicitat.
- Contacta amb activistes d’organitzacions com Greenpeace i d’aquest estil, i prova d’explicar-los-hi que els seus esforços, tot i que nobles, no podran resoldre cap dels problemes socials més importants, ja que no s’adrecen a les causes reals.

Equips Interdisciplinaris:
La columna vertebral del desenvolupament inicial d’aquest nou sistema social ve d’equips de recerca i tècnics treballant tots en camps rellevants. S’anomenarien Equips interdisciplinaris.
El primer equip que estem ajustant és “l’Equip de Comunicacions”. Tot el que has llegit fins ara és part del seu treball. Qualsevol que doni suport a aquestes directrius, hauria d’ajudar a informar als altres. Tots som part de l’Equip de Comunicacions en certa forma.
Més endavant es crearan més equips que treballaran en àrees específiques relacionades amb la implementació de l’Economia Basada en el Recursos. Hi ha molts camps científics amb necessitat de solidificar i subratllar mecanismes del projecte. Aquests Equips Interdisciplinaris inclouran la recerca en la programació informàtica, urbanisme, intel·ligència artificial, educació, recopilació de dades, etc. Torna a consultar la pàgina web www.thezeitgeistmovement.com per anuncis al respecte. Si sents que tens capacitats útils a qualsevol àrea per aquest desenvolupament, no ho dubtis i contacta. Una secció sencera de la pàgina web estarà dedicada a aquesta interacció. Quan més creixem, més capacitat de convocatòria tindrem. A la fi, serem capaços de construir la primera ciutat, tot i que només sigui a tall de prototip.

Pensaments finals:
Hi ha molta gent que pensa que aquestes idees són utòpiques, que mai passaran. Amb els arguments de “la naturalesa humana” i del “poder de les elits”, o opinions tècniques en contra errònies, els costarà molt entendre i integrar-se en el projecte. Aquest cinisme no té base, en vista de la tecnologia actual i del desenvolupament social a través de la història.
Hem de passar d’un món ple de supersticions, esclavisme i racisme extrem i prejudicis socials a un món que emergeix lent, cap a la igualtat racial, enginyeria científica, i valors emergents que desitgen veure la humanitat com un tot que no busca el benefici individual, sinó el col·lectiu.

Com va dir Carl Sagan:
“Les antigues apel·lacions des del xovinisme racial, sexual i religiós fins al fervor nacionalista rabiós, estan començant a no funcionar. Una nova consciència s’està desenvolupant, que veu la Terra con un organisme, i reconeix que un organisme no pot estar en guerra contra sí mateix, és absurd. Som un planeta”(76)

Hem passat dels senyals de fum al telèfon i al correu electrònic. Totes les coses que han estat considerades impossibles, han anat esdevenint possibles. Els experts van avisar als germans Wright que volar era impossible... anys després la gent que parlava de viatjar a la lluna eren considerats llunàtics. Científicament assumir que quelcom és ‘impossible’ en aquest món és una manca de creativitat.
76 Sagan, Carl, Cosmos Video Series, Cosmos Studios, 1980



Si 120.000 persones poden treballar juntes per construir una bomba nuclear, com va passar en el projecte Manhattan l’any 1930, no hi ha raó per la que no es pugui reunir un grup semblant de gent per aconseguir increïbles èxits socials pel benefici de tota la humanitat. Ha arribar el moment de creat les nostres Armes de Construcció Massives. Tenim els coneixements, la iniciativa i la voluntat per a crear una nova arquitectura social on tots en aquest món podem prosperar i gaudir.

Senzillament, és moment de créixer


-Peter Joseph/Roxanne Meadows/Jacque Fresco, Febrer de 2009